Sempre passa el mateix
La humanitat ha estat sempre objecte de debat. Mentre uns comportaments han estat considerats “bons”, uns altres –i per oposició– han estat considerats “dolents”. Tanmateix, qui ha decidit i alhora descrit què és bo i què és dolent en aquest món de pluralitats diverses? I en aquest mateix farcell, qui ha gosat dividir-nos per motius de raça, de classe social o de gènere? Si tots som persones, per què ens hem cregut els rumors que “els negres” són menys racionals que “els blancs” o que “les dones” són més emocionals que “els homes”? Tenir pells de diferent color, ulls de diferent forma, panxes de diferent volum, no ens oposa, sinó que ens complementa i ens fa visibles els uns davant dels altres. Aquestes dissemblances, a més, no pertanyen a cap grup en concret, sinó que són el reflex de la diversitat inherent a la humanitat. I és que si tothom fos igual, ningú no sabria diferenciar l’Amina del Jordi o la Martina del Mohammed. Ser diferents possibilita l’experiència humana, al cap i a la fi. No obstant això, el conflicte ens arriba quan aquestes dissemblances, que són necessàries per a la vida, s’empren per establir jerarquies, discriminar o dividir les persones entre unes i “altres”, com a estigmes del seu jo-altre. Algú ha pensat mai que, en dividir qualsevol grup, és un mateix qui es divideix? Se’m fa difícil imaginar que algunes de les diferències que avui ens confronten es puguin veure com a necessàries i complementàries algun dia. Tant de bo poguéssim iniciar el camí en aquesta direcció. Només amb l’acceptació i l’aplicació del feminisme, que avui anomenem interseccional, com a model de vida, tindríem molt de guanyat. I a partir d’aquí, començar de nou, teixir aliances en comú, en un full de ruta en blanc.. Però vivim en un anar nafrant i sostenint el mal, i la mateixa mort!, immersos en un model de vida que ens esgota fins a l’últim ble. Doneu-me uns dies per escalfar-me i tornar a rendir en aquesta escriptura de les apories. Avui se’m fa difícil concretar, atès que l’actualitat econòmica i política, que al final esdevé en realitat social i cultural, sempre la protagonitzen els mateixos, que diuen i fan la seva, sense mai no resoldre. I és que, en el fons, sempre passa el mateix –en un binomi devastador de por i de poder, qui tot ho vol, tot ho estripa.