Joan Planes. Camí de Castanyes

Demà al migdia acomiadarem Joan Planes a Sant Vicenç d’Estamariu, l’església amb els meravellosos frescos romànics –els millors in situ que hi ha a Catalunya– que va contribuir a restaurar amb tanta empenta com optimisme. Es fa difícil parlar d’ell en un espai urgent i reduït com el que tenim en paper premsa, perquè era una persona tan oceànica i amb una vida tan intensa que qualsevol intent de condensar-la està condemnat al fracàs. Era el petit dels vuit germans de cal Sovei, una casa modesta d’Estamariu: la vida a pagès li va conformar una manera de veure el món com un tot, amb ritmes, matisos i complexitat, cíclic i lineal a la vegada. Va estudiar uns anys al seminari de la Seu, gairebé per imposició del sanguini bisbe Iglésias, a qui es va trobar passejant vora el Segre quan anava amb el pare cap a la Seu. Armat amb un formidable bagatge humanístic, va baixar a estudiar enginyeria a Barcelona: el món de la mecànica l’havia fascinat des de petit, quan anava al roc de Sossiva a veure com passaven els cotxes, com formiguetes, pel fons de la vall. Sempre deia que al poble havia viscut en el temps dels romans, i que el salt a la modernitat havia estat vertiginós.La trajectòria en el món de l’empresa va ser fulgurant: des d’un modest taller mecànic al Poble Nou, ple de puces i ferralla, va construir, pas a pas, la primera empresa del sector de la piscina del món. Va ser capaç, fins i tot, de protagonitzar un procés de successió entre generacions insòlit. Fins aquí la història d’èxit, que és exemplar però que no s’acaba aquí. Però el Joan va saber anar molt més enllà. Era un veritable filantrop, una paraula que ara ens sembla d’una altra època. Un visionari, una ment d’una lucidesa gairebé sobrenatural, capaç de llegir la vida i el món amb una precisió esborronadora. Els darrers anys els va dedicar a les causes més nobles: com la transformació de l’Orquestra Simfònica del Vallès i la Fundació Òpera de Catalunya. Fa dos anys, des de la Fundació Planes Corts va dissenyar un projecte innovador de desenvolupament rural, fonamentat en l’ús racional dels recursos propis i en l’emprenedoria local, des d’Estamariu com a pol experimental i cap al món rural de muntanya. Els que el vam conèixer sabem que amb un Joan Planes a cada poble, a cada vall, el Pirineu seria un lloc encara més fabulós on viure. Demà li direm a reveure, i també que intentarem ser dignes del seu exemple.