“Dona” en flames

El cap de setmana es va celebrar la 17a edició dels Premis Gaudí. Va ser una gala amb ritme i plena de reivindicacions socials i artístiques, com no podia ser d’una altra manera. Vaig veure una acadèmia feliç i satisfeta d’una indústria del cinema català que resplendeix. I no només per les xifres en assistència de públic i taquilla, que enguany han estat les més altes de la història, sinó per un amor compartit per “fer cinema”, amb una estesa de valors en comú entre companyes i companys –ni clamorosos, ni frívols– i una producció cinematogràfica que conta històries que interpel·len el públic i traspassen pantalles.En el cas de la Casa en flames, una comèdia dramàtica dirigida per Dani de la Orden, es va endur 14 nominacions i 2 guardons. El premi al Millor Guió Original el va rebre Eduard Sola, amb un discurs introvertit però carregat de veu col·lectiva contra la xenofòbia. Emma Vilarasau, en canvi, guardonada com a Millor Actriu Protagonista, va agrair haver protagonitzat una dona de més de 60 anys que no estava ni malalta ni necessitada de cures, sinó amb una vida i problemes personals propis.Vaig conèixer l’actriu catalana fa poc més de 20 anys, durant el rodatge de la sèrie Ventdelplà, al poble de Breda. Era un dia de molta pluja i aleshores estava fent de becària de producció. La meva ocupació principal era que l’Emma no es mullés. Tanmateix, el paraigua va fer figa i unes gotes li van tocar les espatlles. Encara recordo aquella mirada colpidora i altiva, com si jo fos l’ésser més insignificant de l’univers i ella una diva. Tot aquell imaginari que jo havia bastit sobre l’ídola, aquella construcció de l’actriu de Nissaga de Poder idealitzada, va caure, juntament amb les gotes d’aigua. Emperò, avui puja a uns premis de l’Acadèmia de Cinema Català renovada i havent caminat la vida, amb una frase de fi de gala que ens emociona: “Si la mort i l’envelliment es normalitzessin, potser moltes dones deixaríem de castigar els nostres cossos per endarrerir l’inevitable”. Dient aquestes paraules m’adono de la forta pressió social a la qual s’ha sotmès i alhora esquinça el contracte social de Rousseau, la naturalització d’un fenomen social –ser “dona”– que manifesta la nostra opressió. Així, recosint les comissures, em reconcilio amb la dona i el mite.