Aquest profe és molt ‘majo’ (pot ser que sí o pot ser que no)

Us sona allò dels regals enverinats? Jo aquí em quedo amb la señá Juana, una cordovesa analfabeta que havia criat onze fills: “Pan pa’ hoy, hambre pa’ mañana.”“Avui explicarem la llei de la palanca. Hi ha palanques de tres tipus (tres, no trenta), però nosaltres només en farem un.” (Olé tú, que diria ella.)Entra el de mates: “Aquesta és la fórmula de les equacions de segon grau.” I encara no hi ha hagut cap queixa verbalitzada, que ell ja s’avança: “Tranquils, el dia de l’examen us la donaré apuntada.” (Segon olé i tranquils tots.)Rematem-ho: “Profe, això de la disgregació de les roques, no ho puc dir d’una altra manera?” “Sí, Sergi, ho pots dir amb les teves paraules.” (Taconeo y tracatrá).De tots els mals consells que un professor pot donar als seus alumnes, aquest últim m’entra com una daga. Recomanar a un alumne que utilitzi el seu propi vocabulari pot semblar positiu. Assistim, en realitat, al sacrifici de la memòria incompresa en mans d’un sacerdot new age, qui sap si amb el beneplàcit d’un claustre devot. Estem abocant l’alumne a una croada suïcida en nom del lliure pensament sense tenir en compte que, per fer lliure el pensament, cal invocar les paraules precises. Tornem al moment que el Sergi va demanar poder anomenar un determinat fenomen natural amb les seues paraules. Per què el sentit comú del seu mestre no es va imposar? “Sergi, tu encara no en tens, de paraules.” El fons de la qüestió no és que el Sergi vagi pel món sense saber què coi vol dir disgregar; el pecat és haver permès que cregui que no és important saber-ho i haver-li negat el dret i el plaer de poder expressar-se una mica millor en sortir de la teua classe del que ho feia abans d’entrar-hi. No cal jurar sobre els temaris aixecant la mà dreta, però compte amb les retallades salvadores. Els alumnes han de seguir fent camí sense tu i el regal enverinat, ja se’l trobarà el professor de l’any vinent, que potser no podrà ser tan majo. No se’ns omple la boca tantes vegades amb els nostres mestres? Doncs, quan cal, les boques també s’han d’obrir per reclamar que no volen falsos favors i hem de tenir prou paraules per dir-ho: “Mama, no sé si el profe d’enguany és majo o no és majo, però és perillosament condescendent.”