La pluja i la geisha deltemple Ninna-ji (Kyoto, Japó) 8-4-2005

Aquesta fotografia forma part d’una sèrie d’imatges en les quals, al meu entendre, un potent desig mental, la determinació, la confiança i la paciència han pogut influir en el fet d’haver pogut captar la imatge que veieu publicada.En la meva única estada al Japó, em vaig apuntar a un viatge amb persones que formaven part d’un grup vinculat a la meditació zen. Tot i que jo no n’era practicant, em van permetre anar-hi, després d’haver convingut assistir a algunes de les sessions de meditació programades.El viatge va ser realment fructífer i enriquidor, tant en l’apartat fotogràfic com en el vessant relacionat amb el budisme zen. Vam visitar alguns dels monestirs més importants del món d’aquesta disciplina, amb els seus jardins secs, que són una autèntica meravella, a banda dels castells més importants del Japó, entre altres coses.El relat vinculat a la foto és el següent. En la visita a la ciutat de Kyoto ens hostatjàvem en un hotel tradicional japonès que tenia relativament a prop un temple budista realment important. Mentre esperava que el grup acabés la sessió de meditació matinal, vaig decidir anar a visitar-lo i vaig deixar una nota a la recepció perquè avisessin els responsables i estiguessin tranquils.Em vaig posar la Nikon al coll i vaig entrar pel jardí. Els jardins al país nipó, sobretot els dels monestirs o temples, són una meravella. Un cop dins, tot passejant en solitari, de sobte, a un potent núvol de tempesta se li va ocórrer descarregar un xàfec tant inesperat com intens. Malauradament no portava paraigües, un estri que, d’altra banda, incomoda molt la captura d’imatges. Per sort a uns cent metres hi havia una espècie de pèrgola. Vaig córrer per tal de refugiar-m’hi i evitar tant com fos possible una remullada de la meva estimada càmera. Doncs bé, en el transcurs de l’espera tot sol sota l’aixopluc em va agradar força l’efecte visual de les gotes d’aigua sobre el plàstic translúcid i, com una espècie de ressort neuronal, em va venir al pensament la idea que estaria molt bé que en aquell lapsus passés una geisha. Per si de cas, ja tenia la càmera a punt i la idea fotogràfica d’enfocar les gotes deixant el segon terme difuminat. Fins i tot havia fet alguna captura de prova (la càmera era digital). No recordo quant de temps va passar, però el miracle es va produir quan per la meva esquerra vaig veure atansar-se una figura policromada fins a arribar al meu davant. Era la meva desitjada geisha. Va continuar caminant fins a desaparèixer progressivament, sense adonar-se de la meva presència ni de la meva emoció en experimentar aquella infinita alegria difícil d’explicar.Per acabar, només dir que jo vaig demanar una geisha, però que també podria haver estat una maiko (aprenent de geisha), ja que l’aspecte és molt semblant a simple vista. Les diferències més importants estan en el pentinat, la faixa del quimono i les sabates, una informació de la qual jo no disposava en aquell moment.