L’adversari

Fa poc més d’un mes que a la Llotja, que enguany celebra 15 anys, es va representar l’obra de teatre L’adversari. Basada en la novel·la d’Emmanuel Carrère amb el mateix nom, explica una tràgica història que va passar a França el 1993. Quan vaig veure la pel·lícula del mateix títol, a una assignatura optativa del Dr. Baró, em va marcar una frase del final de la pel·lícula. Era d’esperar que si havies estat una bona persona i havies complert les teves fites sense fer mal, al moment previ a la mort, esperaries trobar un ser màgic, diví i bo que t’acompanyés al final del camí. Però, a vegades apareixia l’altre. L’adversari. El mal. I en aquell moment final desapareixia la pau que hom esperaria. Els parlo de l’adversari, perquè res passa perquè sí. Avui és el dia mundial del Càncer. Moltes persones són diagnosticades cada any d’algun procés oncològic. Gràcies a la ciència i a la medicina, molts ho superaran. Les xifres de supervivència augmenten. Cada cop ho detectem abans, amb l’impacte en qualitat de vida que això suposa. Però, malauradament alguns no ho faran. I últimament m’he trobat amb persones que inicien aquest difícil viatge sense retorn. Però que a les consultes no troben els professionals amb àngel que es mereixen. Es troben l’adversari. Persones fredes que no entenen realment la situació vital a la qual s’enfronta la persona que tenen davant. Que sense mirar als ulls acaben amb l’última línia de tractament disponible. Sense empatia. Sense llum per guiar en la foscor que s’apropa. Per molt que es trobin en consultes blanques i radiants. De centres capdavanters i a vegades caríssims. Les persones no necessiten que els seus metges tinguin càncer. Però sí que necessiten que entenguem quin daltabaix suposa el que estan passant. Per ells i per les famílies. Per això és tan important que a les facultats promoguem l’empatia, com a element base de la relació assistencial, que en molts casos ja és terapèutica, i que ho incorporem a la pràctica clínica del dia a dia. De fet, recentment s’ha publicat que si et tracta una metgessa, tens una mortalitat menor que si ho fa un metge home. Casualitat? És clar que no. Suposo que imaginen qui són més empàtiques? No ens convertim en l’adversari. Siguem llum.