Petó o símbol misogin?

Aquesta setmana ha començat el judici contra Luis Rubiales, expresident de la Federació Espanyola de Futbol (RFEF), acusat d’agressió sexual i coaccions a la futbolista Jennifer Hermoso per haver-li fet un petó sense consentiment al Mundial femení de 2023. Hermoso declara que ningú de la RFEF li va preguntar com estava i que es va sentir desprotegida i poc respectada. A més, denuncia xantatge emocional amb amenaces de mort per part dels seus membres, que només estaven ocupats en la imatge pública i van pressionar-la perquè defensés l’actuació de l’expresident.Aquesta victòria, que era un esdeveniment per celebrar principalment entre les futbolistes, va acabar en una fira mediàtica en el moment en què Rubiales va agafar Hermoso pel cap i li va fer un petó a la boca perquè sí, perquè li venia de gust i “podia”, mentre tothom mirava la retransmissió en directe. Pocs dies després, a l’assemblea de l’RFEF, Rubiales argumentava que el petó havia estat consentit i criticava el que ell considerava un “fals feminisme”. Tanmateix, un fals feminisme seria que personatges al capdavant d’organismes oficials seguissin actuant amb comportaments violents i vexatoris sota el paraigua de la normalitat i la impunitat jurídica. I és que, malauradament, aquestes persones acaben esdevenint referents masculins que, d’altra banda, són fonamentals en el procés de construcció de la identitat. Si com a societat normalitzem l’accés sense consentiment a la intimitat d’una persona, la mateixa actitud punitiva sempre formarà part d’allò realitzable: “Decideixo ser cabró perquè a més se’m recompensa”.D’altra banda, el consentiment hauria d’esdevenir un acte íntim i recaure en qui el dona (o no), no en cap jutge ni sistema judicial, encara que dugui posada l’etiqueta de democràtic. Nietzsche opinava fa més d’un segle que “les dones no van del tot errades quan rebutgen les regles que ordenen el món, ja que els homes les van fer sense elles”. Veurem com avança el judici durant els propers dies. I és que algú podria arribar a pensar que “només va fer-li un petó”, i aquest és precisament el símptoma més elevat de la crisi cultural en què vivim, en què l’acte més quotidià esdevé símbol de la narrativa que roman oculta i que, lluny d’haver-se creat sense nosaltres, s’ha fet contra nosaltres.