Aquella profe em té mania (potser la dona té mania als teus comportaments o a la teua mala feina)

Parlem de la versió original de la mania, la de l’alumne. Un altre dia escoltarem la dels pares, que s’ocupen dels arranjaments. Què diuen que és la comunitat educativa? Potser aquell filat de mestres, pares i alumnes que tan sovint s’embolica? Jo entenc les comunitats com les sumes d’individus, adults o no, segons el deneí, que treballen plegats però fan feina de manera individual.

Passa que amb els èxits, els reconeixements i els assoliments satisfactoris o satisfets, tothom hi guanya. Fins i tot s’accepten amb aparença de dignitat els falsos ors olímpics. La medalla va de coll en coll: s’exhibeix, es contempla i alguna vegada s’arriba a bescanviar. Ni tants podis ni tantes repeticions al bar. 

Si has fet falta, no hauria de caldre, la gran majoria de vegades, que t’ho digués ningú. Encara que siguis menor o la falta sigui lleu. On queda el teu criteri? No en tens. O no cal que en tinguis. O no t’han ensenyat la importància de tenir-ne ni la necessitat d’aplicar-lo. Passa molt. I s’acaba el món? Què s’ha d’acabar!

He tingut alumnes –i ells ho saben– pels quals sento una debilitat personal que em podria arribar a perdre. Però són tan mals alumnes que de vegades els ho he arribat a dir; recordo un moment en particular, “ta mare et fa vindre perquè no et pot resistir a casa”. I continuo recordant, “si ella no t’aguanta, què em demanes, que t’aguanti jo perquè pagues? No tens prou diners ni ella tampoc”. 

L’alumne mal alumne –que sol venir de mals mestres– sempre té pla B; o se’l busca o l’hi proporcionen. Es resguarda a la confortable trinxera de les proteccions paternes i, des d’allà, les veu vindre. Si no li cal, no treu el cap; si el fan sortir, treu la bandera blanca de la culpa negra. L’alumne resisteix a la trinxera perquè, si no en pot ser l’heroi, en serà el supervivent. 

El paper dels comandaments superiors? No és fàcil trobar l’estratègia familiar i aplicar les decisions que se’n deriven sense que tremoli el pols. És un foc creuat de pors, d’amors, de responsabilitats i de culpes en què la falta de sang freda i la compassió per l’enemic rendit allarguen les agonies d’uns i altres.