La flama resta encesa

“En aquesta terra acollidora / on tothom és benvingut / la llengua és la penyora / per no restar un poble mut.” Amb aquest verset comença la cançó que duu per títol Correllengua del grup –ja extint– Mesclat. I amb aquest verset comencem l’article d’avui a mode de vindicació i de difusió que dilluns Lleida encendrà la flama per donar inici del primer Correllengua universitari dels Països Catalans.Ens trobem en un moment de retrocés de l’ús de la llengua catalana, que es fa evident en molts àmbits, i això no és cap secret. En l’àmbit educatiu, les dades ens diuen que cada cop més alumnes acaben l’ensenyament obligatori sense un domini adequat de la llengua. En l’àmbit judicial, l’ús del català és testimonial. En el sanitari, les queixes de pacients que no poden expressar-se en la seva llengua són recurrents. I al carrer, en l’espai públic, en les relacions quotidianes, cada vegada és més difícil mantenir el català com a llengua d’ús habitual; fins i tot, sembla que cal tornar a exigir que la publicitat en els elements de titularitat municipal sigui almenys en català després de 27 anys d’aplicació de la normativa pròpia. La ciutat de Lleida aquesta setmana ha presentat un Pla d’Ús del Català, una bona eina que no pot quedar només en una presentació, en una foto i sense un full de ruta clar o un document estratègic que estigui avalat pel conjunt de la corporació. Cal una acció decidida, valenta i transversal que s’autoesmeni obertament dels errors del passat. Lleida ha d’aspirar, amb orgull i sense complexos, a ser una capital de referència en la defensa i la promoció de la llengua, i en aquesta capitalitat no pot ser una capital desconnectada de la identitat nacional ni limitada a accions estrictament municipals, cal que lideri la catalanitat d’àmplia mirada i es faci seves les iniciatives de les entitats, associacions i ciutadania del país sencer.Per això, més enllà de vindicar amb orgull l’inici del Correllengua universitari, no podem oblidar els reptes que afronten altres iniciatives en defensa de la llengua catalana i que són de plena actualitat. La Bressola, xarxa d’escoles en català a la Catalunya Nord, ha alertat recentment de greus problemes de liquiditat que podrien comprometre la seva continuïtat. Amb un pressupost de 4,5 M€, l’entitat depèn en gran mesura de les aportacions de les famílies i de subvencions públiques que, segons afirmen, són insuficients. Si no s’assoleix un suport econòmic urgent, La Bressola es veurà obligada a prendre mesures dràstiques, com augmentar les quotes a les famílies o, fins i tot, tancar alguns dels seus centres. Cal donar-los tot el nostre suport per mantenir la seva existència en defensa d’una identitat.El paper de les institucions és clau. I a Lleida, la Paeria ha de decidir si vol liderar una estratègia de ciutat que defensi el català o si prefereix limitar-se a fer anuncis. La llengua és molt més que un element de comunicació: és la garantia de cohesió i d’oportunitats. I acabo amb el vers final de la mateixa cançó amb què he començat: “La flama resta encesa / i així la llengua no mor: / si cultura és riquesa, / aquest és nostre tresor.”