Aquella profe li té mania (potser la dona té mania als seus comportaments o a la seua mala feina)

En primera persona de mare, les batalles no paren; des de la mirada objectiva –si és que existeix–, intento mirar una mica més lluny per veure-hi una mica més clar. En més d’una ocasió més que desesperant, el que em permet sobreviure és pensar que la tercera persona soc jo; que els meus, en aquell moment, són fills d’algú altre i, empassant saliva i entomant més d’una bala, intento buscar sortides prou segures. No sempre les trobo i m’he d’acabar rendint. Però, fins i tot rendida, m’he mantingut prou dreta per enfrontar-me a les pors, a les meues i a les seues. Quan s’acaba la conversa amb els pares d’aquell alumne atrinxerat –que hi era de cos present– i pot començar la nostra, les veritats han d’estar sobre la taula: “Jo no ho soc, ta mare. Amb mi, parlen els teus actes i hi ha condicions.”Els pares solem ser els intèrprets i traductors menys objectius de les conductes filials. Un fill que amb prou feines acabarà l’ESO no és fàcil d’acceptar per pares amb estudis universitaris; un fill que no treballa ni en té la intenció no és fàcil d’entendre per pares que són un braç de feina. L’evidència t’explota a la cara: ell no és tu. I, com més joves i formats els pares, més màniga ampla que normalitza el que no és normal. I mira que la norma és ampla.Un avi molt savi deia a la seua filla: “Hablas demasiado con mis nietos.” Jo entenc el que volia dir: “He fet tutoria i, com que en té sis de suspeses, si no apreta el que queda de curs (un trimestre), repetirà.” Això, una mare per WhatsApp. “Sobretot, no li diguis que t’ho he dit.”Jo –deu ser l’edat– contesto amb una emoticona d’interpretació relativa. Cara a cara no tindria escapatòria. Abans del peu a la mina, el dit amunt del mòbil m’ofereix una treva. Però no ens salva de res; ni a mi ni a ella ni a l’ignorat protagonista de la situació, ni de cos present. Suposo que intuïu que, en pic en vaig tenir l’ocasió, vaig parlar amb el noi de la bombolla: “Si t’ho pregunta, no li diguis a ta mare que t’ho he dit.” De vegades, no cal entendre els pares per entendre’t amb els fills.