Com Donald Trump va poder guanyar les eleccions?

Amb només 30 dies Trump ja ha provocat un terratrèmol de primer ordre. Ha trencat les normes clàssiques d’alternança política no només en clau interna sinó en política internacional amenaçant aliats i acostant-se a Putin. La història que ens havien ensenyat deia que les potències es van rellevant o implosionen per crisis internes. Els EUA que va lliurar Biden a Trump gaudia d’un creixement del PIB del 3%, l’atur a mínims històrics, i la Borsa de Nova York disparada. Com deia l’àlbum de Supertramp: Crisi? Quina crisi?

Des d’Europa majoritàriament no es comprèn com Trump va poder guanyar després de ser condemnat i de l’assalt al Capitoli. Trump probablement no és tant l’agent del canvi, sinó un oportunista. Diversos factors històrics i socials li havien preparat el terreny.

Abraham Lincoln, republicà com Trump, va derrotar el Sud esclavista provocant que durant un segle la població segregacionista del Sud fos fidel al Partit Demòcrata. L’aprovació de la Llei de Drets Civils el 1964 pel president demòcrata Lyndon B. Johnson va ser un punt d’inflexió, i el P. Demòcrata es va anar transformant en el que és avui, la veu de les classes urbanes educades i les minories racials.

En paral·lel, el P. Republicà, que tradicionalment representava les classes més benestants, ha evolucionat fins a tenir avui com a votant típic un home blanc, major de 60 anys, sense estudis superiors, que viu en zones no urbanes i té ingressos inferiors a la mitjana. Aquests són justament els que havien protagonitzat el somni americà després de la 2a Guerra Mundial, però que van començar a ser desplaçats del nou cicle de creixement econòmic a partir dels 70. No tenien accés a les noves oportunitats, i a més veien que segments d’origen no europeu començaven a competir per les feines no qualificades. Les desigualtats s’acceleren a partir del neoliberalisme que imposa curiosament un republicà, Ronald Reagan, i aboca aquest segment a convertir-se a partir dels 2000 en els perdedors de la globalització, i a patir l’anomenada “ansietat per l’estatus”. Se senten traïts pels polítics tradicionals, i només troben un bri d’esperança per recuperar l’estatus perdut quan sorgeix Trump i el moviment MAGA (Make America Great Again).

Els mitjans de comunicació tenen un rol clau. Arran de l’escàndol Watergate, el P. Republicà comença a menystenir la premsa tradicional, i al mateix temps sorgeix la TV per cable que permet l’aparició de canals que ja no són políticament correctes, i on tot s’hi val per atacar el P. Demòcrata. La hiperpolarització està servida, i s’afegeix al còctel l’esclat de l’evangelisme que en la darrera campanya projecta Trump com l’enviat de Déu que rescatarà els autèntics americans dels perversos demòcrates. Trump ja té doncs la seva base sòlida, però necessita més per guanyar.

I ho fa creant aliances contra natura. Primer amb el club més elitista de la història, els bilionaris, que li donen suport a canvi d’una hiperdesregulació per multiplicar la seva riquesa fins a l’absurd, i després, convencent amplis segments de minories a qui el sistema va permetre prendre l’ascensor social, que tanquin les portes als de darrere, si volen mantenir els privilegis assolits. Si encara sumen el sistema del col·legi electoral que afavoreix sempre els republicans, el desencant de musulmans i molts joves pel fracàs de Biden per aturar el genocidi de Gaza, i la convenient dosi de fake news, ja tenim Trump a la Casa Blanca.

Els europeus no hem sabut veure els EUA que venien, sabrem ara navegar pel nou ordre? Potser podem buscar la inspiració en una de les cites cèlebres de Thomas Jefferson, precisament el fundador del P. Republicà: “El fanatisme és la malaltia de la ignorància, l’entusiasme és el de les persones lliures i optimistes. L’educació i la discussió lliure són l’antídot de les dues coses”.