Dominació i patrimoni

“Sense el 155, les obres de Sixena, probablement, serien a Lleida”. Aquest és el comentari que el fiscal va fer durant la vista del judici contra el conseller Lluís Puig sobre l’espoli de les obres de Sixena.

Si preguntem a la gent on són les obres d’art que la Guàrdia Civil es va emportar del Museu de Lleida aquell 11 de desembre del 2017, ningú no ho sabria dir. Només se sap del cert que, on haurien de ser, no hi són. Sembla una obvietat, però no ho és tant. Perquè la qüestió, per damunt de tot, no anava de propietaris legítims, sinó de dominació a través de l’espoli artístic. Aquell dia s’havia d’enviar un missatge de domini sobre els catalans. Va ser la manifestació més agressiva de dominació a Catalunya des dels fets de l’1 d’octubre. Un assalt en tota regla, amb un desplegament policial com si es tractés d’un atac terrorista.

I, ara mateix, cap públic no les pot gaudir, cap institució lleidatana s’ha interessat pel seu estat i, m’atreviria a afirmar, que deuen estar arrambades en un magatzem, sense les condicions òptimes de conservació. Catalunya les va comprar, restaurar, catalogar, conservar i exposar amb tota la dignitat que es mereixia aquest patrimoni. Ara sabem del cert que l’important no era que fossin a Sixena, sinó que no fossin a Lleida. Que no fossin a Catalunya!

Una operació llargament cobejada des que la mateixa església espanyola va decidir modificar les fronteres dels bisbats i així poder reclamar aquelles obres des de l’Aragó, atiada per la política catalanofòbica i, finalment, executada sota l’embranzida de l’“a por ellos” contra l’1 d’octubre. I, el darrer capítol repressiu, és el judici a què s’ha d’enfrontar en primera persona el conseller de Cultura i encara exiliat, Lluís Puig.

Des de l’espanyolisme més tronat han vingut a explicar que totes les obres d’art han de residir als seus llocs d’origen. I per què no demanen les que tenen a altres museus, de Madrid, per exemple? No serveix de res explicar-los que, sovint, la conservació del patrimoni està més assegurada fora d’aquests llocs. El fet de no saber ni on són les obres d’art ni en quin estat de conservació es troben no fa més que acreditar-ho.

Tot envoltat, com sempre, quan es parla de Catalunya, d’una legalitat més que discutible, i sense sentència ferma, sense tenir en compte que les obres van ser adquirides legítimament pel Bisbe de Lleida, que en aquells moments també ho era de l’actual bisbat de Barbastre. I, en aquest cas ad hoc perquè encaixi i serveixi els seus objectius de domini. S’ha forçat la legalitat fins al vòmit, i no els importa si creen precedents que s’haurien d’aplicar amb coherència perquè, com que manen, ja es faran totes les excepcions que convingui. Perquè l’important, el veritablement important en aquest cas, com en altres, és enviar un missatge de dominació a Catalunya i als catalans. Una dominació, en aquest cas, sobre el patrimoni.

I, la prova, la tenim en algunes afirmacions fetes en el mateix judici per part de Jorge F. Español, advocat de l’acusació particular en representació de l’Ajuntament de Vilanova de Sixena: “Es pretén que és innocent, però és independentista”, “en un altre país podria demanar tres o quatre anys de presó, però aquesta pena no està prevista en el Codi Penal per desobediència”, ha etzibat.

I algú encara es pregunta per què volem la independència?