Lleida i la gent gran: Un deute pendent

Lleida, com moltes altres ciutats, ha anat adaptant-se als canvis socials i demogràfics dels darrers anys. La població envelleix, la nostra esperança de vida és més alta i això és una bona notícia. Però també ens obliga a fer-nos una pregunta: estem preparats per garantir una vellesa digna i activa a la nostra gent gran?

Els anys passen i els problemes es repeteixen. Moltes persones grans viuen soles, amb pensions ajustades, amb necessitats d’atenció que sovint no queden cobertes. I el que es troben aquestes persones és un sistema de serveis insuficient, poc coordinat i, sovint, inaccessible i poc adaptat. Els serveis d’atenció domiciliària estan sobrecarregats, i no arriben a cobrir totes les necessitats. Els pocs centres de dia que existeixen a la ciutat no arriben a tots els barris ni a totes les persones que els necessiten.

Mentre el govern no prioritzi aquest àmbit, el problema continuarà creixent. La soledat no volguda continuarà afectant moltes persones grans i, encara que es parli de la importància de tenir vincles socials, la realitat és que Lleida no té un programa estable per detectar i acompanyar aquestes persones. Cal treballar en xarxes de suport comunitari, voluntariat i projectes intergeneracionals, però també en serveis estructurats i ben dotats de recursos. La detecció activa és clau: hem de saber quines persones estan en risc de quedar aïllades, quines tenen dificultats per cobrir les necessitats bàsiques i com podem actuar de manera eficaç.

Els equipaments per a la gent gran també necessiten un replantejament. No es tracta només d’ampliar-los, sinó de transformar-los perquè siguin veritables espais de comunitat. Els centres sèniors han d’evolucionar cap a un model més obert, on convisquin diferents generacions i es potenciïn les relacions socials. Obrir aquests espais a usos compartits no només els donaria més vitalitat, sinó que també ajudaria a combatre l’aïllament i a generar noves dinàmiques a la ciutat, amb un major diàleg intergeneracional.

Un altre aspecte clau és l’atenció a la dependència. Si volem garantir una vellesa digna, hem de reforçar els serveis d’atenció a domicili, millorar la teleassistència i ampliar les places públiques en centres residencials i de dia. Però també cal apostar per models alternatius, com les cooperatives d’habitatge per a gent gran o altres opcions que permetin viure amb més autonomia i suport comunitari.

I més enllà dels serveis específics, hem de preguntar-nos si Lleida és, realment, una ciutat pensada per a la gent gran. Hi ha prou bancs per descansar als carrers? Els temps dels semàfors estan adaptats a tothom? L’espai públic no sempre s’ha dissenyat tenint en compte les persones grans, i cal una mirada més inclusiva per fer que realment puguin moure’s i gaudir de la ciutat sense dificultats.

La mirada de les persones grans ens ha d’ajudar a dissenyar una ciutat millor per a totes. De la mateixa manera que amb la seua experiència i el seu temps es converteixen en part activa de la solució a molts dels reptes de ciutat. Ho veiem amb la seua participació en tasques de voluntariat, com les d’acompanyament a persones vulnerables, les mentories, o els tallers de català i les parelles lingüístiques amb les quals ajuden a generar cohesió social a la ciutat.

Encara queda molt camí per recórrer, perquè els esforços fins ara no han estat suficients i les necessitats de les persones grans continuen sense resposta. No es tracta només de posar més recursos, sinó de canviar la manera com pensem l’envelliment i entendre que la gent gran no és només un col·lectiu que necessita ajuda, sinó un actiu fonamental amb molt a aportar a la societat.