Jo no sé redactar (II)

L’aprenent necessita recursos, però el mercat disponible pot ser una trampa mortal. Una oferta excessiva o excessivament dispersa pot dur-lo a un bloqueig equiparable al que és capaç de provocar un bufet lliure.

Massa vegades he comprovat que els recursos es tradueixen en llistats. Llistats de tot: usos de la coma, sinònims, adjectius, connectors d’ordre... Personalment, els llistats m’atabalen; no sempre dubto de la bona intenció de l’oferiment, però m’atabalen. Els llegeixo amb una disposició d’ànim incòmoda perquè, en aquell moment, la meitat de la llista em sobra. Els recursos han de ser conduïts i la pràctica, guiada.

Quan et treus el carnet fas les pràctiques amb un expert a la vora i ningú es planteja que no sigui així; entre d’altres coses, perquè les autoescoles no guanyarien per a sinistres. El cas de qui aprèn a redactar és ben diferent. Acostuma a fer les pràctiques a casa perquè –es veu que ha de ser així– la gran majoria de classes se les menja la teòrica (ja firmaria).

Quan som al cap del carrer, toca l’avaluació de resultats. I les preguntes se m’amunteguen i no s’acaben: qui avalua, què avalua, com avalua... Només tinc clar que no puc avaluar sense autoavaluar-me. I és per això que el sentit comú em porta a reflexionar sobre el nivell d’autoexigència d’alguns mestres artesans. Qui no pot fer aprendre no és un mestre artesà. Ei, que segurament és un artesà de renom o un artista incomprès; les seues avaluacions, tanmateix, tenen un valor ben minso.

Tampoc podem fer trampes i atribuir-nos mèrits aliens; cap aprenent arriba buit. El mestre artesà ha de començar valorant què sap el seu aprenent per acabar avaluant què ha après; però, sobretot, ha de preguntar-se cada dia què li estic ensenyant.

Durant mitja vida he vist mestres artesans de tota mena. Uns es guanyen el respecte, altres creuen que poden imposar-lo i alguns no el mereixen. Els uns m’interessen, els altres es justifiquen i es justifiquen i alguns no tenen perdó. Perquè, a l’hora de la veritat, què se’n farà dels aprenents dels uns, dels altres i dels alguns?

Tots hem passat pels tallers buscant una formació i tots, tard o d’hora, hem posat a prova els nostres aprenentatges. Mentrestant, curs rere curs, el carrer es va omplint de cadires: unes per seure, altres per fer bonic i algunes per fer llenya. I els mestres cadiraires? Busca’ls.