L’Occident al món

Ens hem referit en articles anteriors a tres pols que determinen avui la geoestratègia al món: el poder militar, el poder econòmic i el poder tecnològic. En cap d’aquests tres poders Europa està ben situada a dia d’avui, i això és dolent de cara al futur. Però és que Europa, que ha combinat fases de política exterior expansionistes i aïllacionistes, es troba en un món multipolar on van apareixent noves forces en presència. És a aquests nous pols de poder en àmbits diversos (energia, matèries primeres, aigua, terra, etc.) als quals em referiré en els propers articles. Analitzaré quina és la posició d’Europa respecte d’aquests pols emergents.

De tota manera, l’article d’avui, com a prèvia del tema enunciat, anirà adreçat a analitzar si realment Europa en particular, i Occident en general, no hem entrat en una fase d’ocàs. Potser a Occident se’ns està ponent el sol, a tot arreu.

Francis Fukuyama escrivia al seu llibre Political Order ans Political Decay (2015), que “en el moment que una societat s’enriqueix i posa en marxa un sistema democràtic, sorgeix el germen de la decadència, atès que les institucions són incapaces d’adaptar-se als canvis socials que es produeixen”. Hi ha diverses causes que ho poden explicar.

La primera seria que els éssers humans no som racionals en el seguiment dels models institucionals que es posen en pràctica, i que s’adopten sense cap tipus de contestació; després vindran les frustracions i els desencantaments.

La segona es relaciona amb les elits, polítiques i econòmiques, que acostumen a pervertir la democràcia tot modificant els mecanismes institucionals que l’aguanten, degradant d’aquesta manera tot el sistema mitjançant freqüents i escandalosos casos de corrupció.

La tercera es refereix a les elits polítiques que empren els mecanismes institucionals per quedar-se en i amb el poder, amb la conseqüència que les societats s’acaben fracturant de forma irreversible. Aquesta fractura social, més d’hora que tard, acabarà amb el sistema i la democràcia que el sosté. Aquest procés ja ha començat en molts estats europeus, i també als Estats Units d’Amèrica.

El fet és que acabada l’època colonial, i extingida la Guerra Freda del període post-Segona Guerra Mundial, la globalització econòmica i el nou context internacional van mostrar clarament que, a part de l’Occident (la civilització occidental), existeixen, pel cap baix, unes altres quatre civilitzacions que, per dret propi, volen participar en la construcció d’un nou ordre internacional.

Tenim per un costat la civilització de l’extrem Orient, amb la Xina i el Japó com a majors exponents, sense oblidar, però, Corea del Sud i el Vietnam.

Hi ha una civilització ortodoxa, que té Rússia com a màxim representant, però sense oblidar Ucraïna, Bielorússia i bona part dels Balcans, especialment Sèrbia.

La tercera seria la civilització islàmica, bàsicament concentrada a l’Orient mitjà, incloent l’Iran, però també cal tenir present el Nord d’Àfrica i Indonèsia que, tot i ser el més gran estat islàmic pel que fa a població, viu també la realitat asiàtica.

I la quarta i darrera seria la civilització hindú, que té, evidentment, la mastodòntica i superpoblada Índia com a far.

Un calidoscopi, doncs, complex, que forma la realitat del món actual, on no només els Estats Units amb Europa, i el seu feble lligam amb l’Amèrica llatina, són els que tallen el bacallà al món. Europa i els Estats Units no estan ja en capacitat de continuar imposant els seus valors com a models universals, perquè les cultures i valors de les altres civilitzacions també compten, i a vegades ens trobem amb confrontacions obertes en aquest sentit.

Si no es vol entendre aquesta nova realitat planetària, amb múltiples civilitzacions en presència i concurrència, la decadència d’Occident, que ja varen avançar historiadors com ara Oswald Spengler i altres, es presentarà a la llum del dia amb tota la seva cruesa. L’exemperador de l’Univers va nu, els altres (antics dependents) ho saben i nosaltres també ho sabem. Com més tard ens alineem les noves regles de joc, més evident serà la nostra decadència. Només tornar a les arrels culturals que ens van donar vida i la vida mateixa poden ser la solució que eviti aquest esquerdament inevitable. No sé si serem capaços de fer-ho, ni si volem fer-ho. Mentre ens queixem i plorem, les altres civilitzacions avancen.