El volde Lleida

Quan hi arribes des de cel, la vastitud de la terra. Les muntanyes no s’albiren i a l’horitzó, ni rastre del blau del mar, és tot un contínuum de terra. Per la finestreta es dibuixa un patchwork de colors, del verd a l’ocre, esculpit per generacions de pagesos, una espècie de calidoscopi de formes geomètriques traçades amb precisió. Entremig, esquitxos de cases, que és com es veuen els pobles en aquest pla zenital, i les carreteres que s’obren pas com ferides al territori.

A dins l’aeronau, un avió d’hèlices, d’aquests que tenen dos seients a cada costat del passadís, hi sentim converses amb mots acabats amb l’e oberta i d’altres plagats de neutres precedits de l’article salat. Per a mi és una barreja familiar. A alguns passatgers els tinc vistos, hem coincidit altres vegades en aquest vol de divendres a la tarda, famílies amb canalla que deuen tenir una història semblant a la nostra.

Hi ha una parella amb dos nens que es diuen Àger i Aran que sé que s’acomiaden del padrí amb un “fins al mes que ve”, uns altres pares van amb tres criatures amb uniforme, que deuen sortir d’escola per anar directament a l’aeroport. De vegades, m’hi he trobat dues antigues companyes amb qui vam anar juntes, primer a l’escola i després a l’institut, vam fer el nostre camí i ens vam retrobar a Mallorca, una hi fa de jutgessa i l’altra de metgessa.

És el vol que ens porta a casa, al confort dels carrers i les places que ens van veure créixer. Tornar a casa, però, no sempre és fàcil, perquè esperes trobar-t’ho tot tal com ho vas deixar i això és impossible. Les ciutats que vam conèixer estan condemnades a desaparèixer. Fa ràbia que les coses no estiguin tal com les vam deixar, en perfecte estat de revista, tal com les recordàvem, els amics d’infància alegres i despreocupats, els pares cuidant-te, els panadons al forn de la cantonada i el bar obert per anar a fer el beure. Tot i tothom al seu lloc.

Comptat i debatut, fa més anys que soc fora de Lleida que no els que hi he viscut. Us diria que és veure la Seu Vella i saber que soc a casa, però no és pel Castell, és per qui hi trobaré, perquè hi ha els meus, la gent que estimo i que m’estimen, els pares, els amics de tota la vida, els tiets i els cosins, els veïns que saben d’on vens i, com diria Camus, el sol que ha escalfat la meva infància.