Horaris i rellotges

Em poso a escriure la vigília del dia en què toca canviar l’hora, i abans de posar-me al llit, en tant que ciutadà complidor de les normes, faré avançar una hora als rellotges de casa, llevat d’un, un vell rellotge de butxaca que m’ha pervingut d’un oncle de la meva sogra, home amable i de poques paraules, que sempre s’havia guiat pel sol i mai havia canviat l’hora del rellotge. Per això considero que, si ara ho faig, seria com una traïció ignominiosa.

La nit del 29 de març vam perdre una hora (cosa molt relativa dintre de la immensa relativitat del temps), que les Administracions públiques ens retornaran a la tardor.

Aquests canvis d’hora també em traslladen als temps de la meva infantesa i joventut, quan, passada la guerra civil, els que manaven van decidir posar el rellotge al mateix fus horari que corresponia al centre d’Europa, reculant així l’hora la qual se seguia fins llavors, que s’ajuntava més a l’hora solar. Així, es va començar a parlar de l’hora vella, i/o hora del sol, i de l’hora nova, i/o l’hora oficial. La primera era l’hora dels pagesos, i de la gent del poble, i, la segona, l’hora oficial de l’Administració, dels bancs, i les oficines. I era freqüent allò d’anomenar l’hora fent referència a les diferents computacions, dient allò, dinarem a les dues, que són les tres, la qual cosa es prestava moltes confusions.

Casa nostra va esdevenir un punt de referència perquè el pare era el conductor (xòfer, que també se’n deia) del cotxe de línia que, cada dia, cap a les sis del matí, sortia de Guimerà, seguint el riu Corb, amunt, amunt, fins a Sta. Coloma de Queralt per a enllaçar amb els autocars que continuaven cap a Igualada i Barcelona, i els que anaven cap a Montblanch i Tarragona, ja que molts dels que havien de viatjar l’endemà passaven per casa a preguntar-nos l’hora que marcava el nostre rellotge per tal d’acompassar-s’hi, llevar-se a l’hora, i ser a la parada en el moment en què el cotxe començava el viatge.

Recordo que, més d’una vegada, del llit estant, havia sentit el so greu de la botzina anunciant la imminent sortida als més dormilegues.

La història que us he contat no té gaire relació amb el canvi d’hora, però té els rellotges per protagonistes, que, a casa nostra, bategaven donant sentit a les relacions socials i veïnals. Avui m’agradaria saber que ens deixen un horari fix i que no ens caldrà canviar l’hora mai més.