Dues artistes de l'Urgell

La Casa Encendida de Madrid presenta aquests dies la dissetena edició del projecte Inéditos, dedicat a exposicions comissariades per joves curadors, amb una convocatòria pública i un jurat format, en aquest cas, per Andrea Bellini, director del Centre d’Art Contemporain de Genève; Marco Roso, artista del col·lectiu DIS de Nova York, i Ane Rodríguez, directora de Tabakalera de Donostia.

Un dels tres projectes seleccionats és idea de Lorena Saura Cuenca, i el seu títol és Cuerpo presente. Censura y Performatividad, i sondeja la implicació del cos en l’art contemporani espanyol entre finals dels anys seixanta i els noranta, amb obres d’artistes conceptuals o de l’escena de la transició com Àngels Ribé, Olga L. Pijoan, Fina Miralles, Esther Ferrer, Gonçal Sobrer, Juan Hidalgo, José Pérez Ocaña, Ventura Pons, Costus, Nazario o Pepe Espaliú.

No cal dir com pren protagonisme en aquesta panoràmica el paper de la dona que la generació d’artistes conceptuals va impulsar. No només de la dona com a autora, sinó de nous comportaments vinculats al feminisme.

Moltes d’aquestes autores són ara referent ineludible de les pràctiques conceptuals, com és el cas d’Esther Ferrer. Si m’aturo en aquesta mostra és, però, per destacar la presència de dues artistes vinculades a l’Urgell: Olga L. Pijoan, que va néixer a Tàrrega, i Fina Miralles, sabadellenca, que se li va despertar el vincle amb la naturalesa a la finca agramuntina de Serrallonga. L’Olga L. Pijoan acaba de ser reivindicada de nou per la seva ciutat nadiua, en el marc de les dones creadores targarines, i la Fina Miralles prepara una gran mostra individual al MACBA. Totes dues van protagonitzar l’escena conceptual catalana, però cada vegada criden més l’atenció de la sensibilitat actual, per què?

En el cas de l’Olga L. Pijoan, que va tenir una vida breu, per l’exemple de desmitificació del propi art. La seva obra és majoritàriament immaterial, documentada per accions efímeres i performances, que volien realment traslladar al territori de l’art el paper de la dona en la societat contemporània. Les seves accions eren estrictament vinculades al subjecte i, ara, que han passat tantes dècades i es reivindica el paper d’aquella generació poc valorada, prenen una rellevància premonitòria. Si la museografia actual cerca noms de pioneres de l’art dels seixanta, troba en Olga L. Pijoan un referent obligat.

En el cas de la Fina Miralles és pels mateixos motius que l’Olga, però també per la comunió de la seva obra amb la naturalesa, amb la qual cerca fer una simbiosi. A Serrallonga Fina Miralles es va amarar de Naturalesa, i en va assumir un llenguatge que després va anar planant per totes les seves intervencions conceptuals.

A Madrid es fa referència a l’acció de camuflar-se d’arbre, que era una manera de dir que la dona és arbre i l’ arbre és dona. Aquest missatge autèntic, la Fina Miralles l’exterioritzava a través d’accions, i de poemes, i resten rastres amb fotografies i obres plàstiques, documents que són d’època i que assoliran cada vegada més protagonisme en la cronologia de l’art dels anys seixanta i setanta.

L’Art català fins a l’era conceptual va ser dominat pels homes i, en canvi, en la dècada dels seixanta van interrompre les dones i el seu missatge femení. L’Eugènia Balcells, l’Angels Ribé, en son clars exemples, i dues d’elles tenen a veure amb el nostre territori, i són mereixedores del reconeixement i l’atenció que ja comencen a tenir cada vegada més arreu. Ara és a Madrid, on la seva obra no deixa indiferent, ja que és el moment precís per la seva recepció.