Carles Pazos

Si hi ha un artista inclassificable aquest és Carles Pazos. Introspectiu, sondeja constantment el seu món interior i en fa un univers, explorant els seus racons per expressar a través de la seva obra un dietari personal. “Faré de mi una estrella”, va voler en els anys de l’era conceptual i va construir-se un mite ell mateix que sempre girava al voltant de les seves obsessions, personals, amb la ingenuïtat de posar al descobert el seu jo més profund. Dotat de talent és un autèntic solitari, un outsider del sistema de l’art, que el considera al marge, però que de tant en tant recorre a la seva figura per accentuar la seva condició de rar de la nostra escena, i ell torna sempre amb nota alta i amb el fil conductor del seu jo que brolla com un somni. Per aquest motiu, les seves produccions són lúdiques i iròniques, com un joc, basat –però– en un alt grau de nivell cultural.

Aquesta reflexió sobre l’art i la seva funció i la seva fragilitat l’ha dut a referir-se a alguns dels mites de la història de l’art. Per exemple, va crear una instal·lació en què, de lluny, amb un llargavistes –d’aquells que hi havia en paratges icònics on introduïes una moneda per veure uns instants el motiu triat– observaves el quadre L’origen del món, de Gustave Courbet, una obra que ara està instal·lada al Museu d’Orsay de París, però que va estar anys amagada pel seu realisme, al representar un primeríssim pla d’un sexe femení amb les cames obertes. Aquesta irreverència i aquest paper transgressor de l’art era un missatge que Pazos assumia com a propi i encara vigent. Ara no és només el sexe qui transgredeix, sinó l’art en general que ha d’acomplir aquesta funció, colpidora. Ara a la Vinya dels Artistes ha instal·lat un nou homenatge en clau de la història de l’art, amb una reproducció de gran format que remet a l’Assecador d’ampolles de Marcel Duchamp. L’estudi parisenc de Duchamp va veure néixer dues de les obres germinals de l’art del segle XX, la Roda de bicicleta de 1913, i l’Assecador d’ampolles de 1914, abans del conegut urinari, de 1917. Són icones del dadaisme i del ready made, que vol dir treure objectes del seu context i dotar-los d’un nou ús, per convertir-los en obres d’art. L’assecador, en concret, va ser la decisió de comprar un objecte al basar de l’Hôtel de Ville de París, i signar a la seva base amb el seu nom. A partir d’aquesta decisió ja no era un assecador d’ampolles, sinó una escultura de Duchamp. Passat el temps, l’objecte original es va perdre i el 1964, quan li varen demanar per exposar-lo, Duchamp va suggerir de comprar, de nou, l’objecte, trobar-ne vuit exemplars, i signar-los. Van anar altre cop al basar de l’Hôtel de Ville, i aquesta és la cronologia de la peça, que s’exhibeix a diferents museus i col·leccions.

L’acció de Pazos segueix aquest principi que anomenem Art a tot allò que volem. Només per la simple acció de dir això és Art ja ho és. Warhol havia fet el mateix, al comprar unes caixes de sabó i posar-les simplement en una galeria. Això que sembla un joc, és una decisió conscient. Pazos s’identifica amb Duchamp pel fet que tot sembla una juguesca, però tot va molt més lluny. Amb un simple canvi d’ús les coses prenen una nova vida, que és el que realment ha fet Pazos sempre: considerar-se un elefant als llimbs.