'Ralentís'

La sala d’exposicions de La Pedrera de Barcelona presenta la mostra Obres obertes. L’art en moviment, 1955-1975, que repassa els corrents artístics basats en el cinetisme, començant per Marcel Duchamp, i centrant-se, evidentment, en l’Op-Art i les aportacions dels grans noms d’aquestes tendències: Victor Vasarely, Pol Bury, Julio Le Parc, Jesús Rafael Soto, o nous realistes com Jean Tinguely. Els comissaris Jordi Ballart i Marianna Gelussi han tingut en compte els “mòbils” d’Alexander Calder, però també els Ralentís de Leandre Cristòfol. Calder va popularitzar el concepte de “mòbil”, estructures que pengen d’un fil del sostre i que es belluguen per l’acció del corrent d’aire, amb complexes subdivisions que permeten diverses direccions del moviment. La visibilitat dels filferros i el cromatisme dels colors de les planxes metàl·liques van dotar Calder d’una gran originalitat i el van fer reconeixible internacionalment per la seva subtilesa i poètica. Àngel Ferrant i Moisès Villèlia varen ser també mestres dels mòbils, amb materials de fustes l’un i canyes de bambú l’altre.

Els Ralentís de Cristòfol són realment una invenció del nostre escultor. A diferència dels mòbils, no es mouen per l’acció de l’aire, sinó pel cargolament del fil que els subjecta, produït pel mateix artista o una persona. Arribat al punt màxim d’aquest retorçament, l’obra es descargola i gira sobre si mateixa i, finalment, es cargola en l’altre sentit, i així successivament fins que, lentament, s’atura. Per això es diuen Ralentís, ja que tret de la sortida inicial, que és ràpida, després tot gira lentament. Quan més llarg és el fil d’on pengen els ralentís, més triguen a aturar-se.

Els va exposar per primera vegada l’any 1959, al Cercle de Belles Arts de Lleida, i la sèrie està executada entre els anys 1957 i 1958. Va significar un retrobament amb l’obra abstracta per Cristòfol, després del silenci de la postguerra. Només amb barnilles de paraigües, molles, o suro, creava solucions estel·lars, amb obres com Situacions, Aparença excèntrica, Metamorfosi constant, Relació mística, Insomni plausible, Ordenació compensada o Factor ascensional. Les barnilles de paraigües les introdueix en aquest període, i va ser també una troballa que va fer servir fins a les seves darreres obres.

La gran preocupació de Cristòfol en aquesta sèrie era que aturades o en moviment, les formes funcionaven, fins al punt que, en moure’s, creaven harmonies de línies creuades i sensacions d’ascensió. L’altra gran preocupació seva era la distància que l’obra havia de tenir del sostre, per facilitar el cargolament del fil, i la presència a l’espai.

Òbviament, com il·lustra aquesta exposició de La Pedrera, l’art del moviment al segle XX no va ser exclusivament el de la tendència cinètica, sinó que hi va haver investigacions individuals i col·lectives que aportaven novetats a la idea del moviment. Cristòfol troba doncs un reconeixement a una idea brillant, que va desenvolupar al seu taller de l’avinguda de Catalunya, en soledat.