Picasso-Picabia

La fundació Mapfre presenta a Barcelona la mostra Picasso-Picabia. La pintura en qüestió, en què confronta dos genis de la història de l’art del segle XX, nascuts amb una diferència de dos anys. Picabia ho havia fet el 1879 i Picasso el 1881. Són noms cabdals per entendre el dadaisme i el cubisme, o el retorn a l’ordre. Les arrels espanyoles, la passió per Barcelona, el París d’entreguerres o la curta alçada han estat compartides per aquests grans artistes, tot i que Picasso va endur-se la glòria i Picabia no, segurament pel fet que aquest no la cercava.

Una persona que va parlar sempre d’aquesta proximitat i diferència va ser el nostre pintor Viola. Ho va traslladar a diversos interlocutors i així ha quedat escrit. Viola va conèixer Picasso en els anys de l’ocupació alemanya de París. El pintor malagueny procurava ajudar els exiliats que vivien al seu costat, i Viola, llavors Manuel, malvivia com podia fent tot el que estava al seu abast. Picasso i Dora Maar el van acollir i durant un temps Viola els va fer d’ajudant, de noi dels encàrrecs. Dora li va donar els primers diners i Viola va llogar una habitació d’un hotelet que compartia amb un negre zulú, Mancoba, amb qui va fer també amistat. La feina a fer al taller era la que podia... muntava teles, rentava pinzells, duia amunt i avall paquets.

Poc temps després, quan Viola va formar part del grup editor de La Main à Plume va passar un fet que em va explicar com una manera de diferenciar Picasso i Picabia. Havien demanat a Picasso un dibuix per a la revista i el pintor havia fet una dona nua. La qüestió és que l’impressor va fer malbé el dibuix a l’intentar reproduir-lo a la planxa. Li ho van explicar a Picasso i aquest va dir: “Cap problema, ho repeteixo.” Sense ni immutar-se ho va tornar a fer amb una fidelitat exacta. A Viola aquest domini, aquesta seguretat, aquest talent, li semblava un aspecte negatiu, tot el contrari del que per a ell era Picabia.

A Picabia, Viola el coneix cinc anys més tard, al Salon des Surindépendants, on Manuel Viola comença a exposar les seves primeres pintures. L’interès que desperten en Picabia li obre les portes del pis que aquest tenia a la Rue Danielle Casanova, on esdevé contertulià habitual i a poc a poc confident i gran amic.

Per tal de descriure Picabia, Viola m’explicava una anècdota que també he llegit versionada d’una altra manera. Totes dos passaven al metro, donades les restriccions del París de la postguerra. Una de les versions escrites és que Viola i Picabia arriben a l’estació de metro i aquest s’atura davant d’un cartell publicitari del formatge La Vache Qui Rit. Picabia diu que si cau una bomba atòmica sobre París i anys més tard els arqueòlegs descobreixen aquest anunci, trobarien que aquest cartell els podria sembla una obra mestra del Louvre del futur.

El que em va contar Viola era diferent. També van en el metro i arriben a l’estació i Picabia s’atura davant d’un cartell que es va despenjant i deixa veure els cartells empegats de sota. La curiositat el va fer veure aquest procés que més tard va anomenar-se decollage, i que molts artistes Nouveau Realistes varen incorporar com a nou concepte de pintura. Picabia havia descobert el decollage abans d’hora.

Aquesta avidesa de Picabia era la que entusiasmava Viola. Veure qualitats artístiques on no hi havia res. Tot el contrari de Picasso, que era capaç de repetir un dibuix amb els ulls tancats, sense cap diferència de l’original.