Manuel de Pedrolo

Molts escriptors del segle XX han sentit l’atracció per les arts visuals i fins i tot les han practicat amb personalitat i autonomia. El cas de Federico García Lorca és paradigmàtic, o de Rafael Alberti mateix. Els catalans també hi han excel·lit, com Mercè Rodoreda, que en el seu exili parisenc pintava unes obres inspirades per Michaux o per l’univers de Paul Klee o Joan Miró. Aquesta plasticitat dels poetes i novel·listes arriba a la generació de Jesús Moncada, que també dibuixava amb singularitat.

Un vessant molt propi nostre és el que va permetre l’experimentació dels escriptors amb el seu propi material bàsic: l’abecedari. En aquest sentit, Joan Brossa és l’exemple més clar i Lleida compta amb dos noms considerats els pares d’aquesta poesia visual i concreta: Josep Iglésias del Marquet i Guillem Viladot. En aquesta tema paternal, que la considerem així per la mostra de Poesia Concreta de la Petite Galerie del 1971, no es va incorporar la figura de Manuel de Pedrolo, que en aquesta època ja estava al cas del que això significava. Els poemes visuals de Pedrolo han anat apareixent amb comptagotes, però ara amb el centenari prenen una volada i consideració més grans. La mostra d’aquest vessant de la seva obra, que s’exposa ara a la Biblioteca Pública de Lleida, ens fa repensar aquests treballs i considerar-los realment a l’altura dels seus contemporanis. El seu valor objectual, plàstic és visible en aquests originals, que, emmarcats o disposats en vitrines, prenen el valor d’època d’aquells primers anys setanta.

Sempre ens ha sorprès el pròleg que Pedrolo va escriure per al llibre T47 de Guillem Viladot, en el qual dóna proves d’un coneixement precís dels noms i corrents de la poesia experimental de la postguerra. Com va arribar aquesta informació a Pedrolo?

Sobre els camins de coneixement de la poesia visual de Pedrolo, Viladot i Iglésias del Marquet hi ha hagut molta polèmica personal. A banda d’entra-hi o no, cal dir que la poesia concreta dels anys 50 es dóna en el mateix temps en llocs ben diferents del planeta, des del Brasil fins a Praga. De vegades sembla com si la construcció poètica amb les lletres va arribar al grau del concretisme per naturalesa pròpia, i trobem poemes de Havel que són exactes als de Viladot, sense existir cap connexió. El mateix va passar amb l’informalisme pictòric, podríem dir.

Això voldria dir que ben bé Pedrolo podria haver arribat a la poesia experimental al mateix temps que Brossa, per pura experimentació amb l’escriptura. No crec que aquest fos el cas, però podria ser una bona explicació. Pedrolo va sentir-se atret per la poesia concreta i la visual per la seva harmonia amb Viladot, amb qui es trobava i veia com aquest exultava amb aquesta pràctica renovadora. Viladot rebia de Londres i de llibreries europees tots els llibres que trobava sobre el tema, que llavors eren antologies de poesia experimental, amb referències als autors que defensaven aquesta pràctica. Josep Iglésias del Marquet havia estat, però, lector a Glasgow als anys 60 i ell podria haver accedit a una informació de primera mà. Iglésias i Viladot varen arribar a distanciar-se pel motiu de saber qui va ser dels dos el primer, però sigui l’un o l’altre, el fet és que tots dos estaven al dia, i coneixien la metodologia dels poetes experimentals. Una vegada has descobert la clau de l’experimentació amb les lletres passa com amb el mètode objectual dels surrealistes: s’obre un món que t’il·lumina.

Pedrolo ho va descobrir a través de la seva relació amb Viladot, i va aprendre la metodologia: jugar amb els espais blancs del paper, estirar les lletres fins a fer que la seva ubicació damunt del blanc de fons pogués ajudar a comprendre conceptes lírics, i especialment a fer ús del collage combinat amb lletres. De tot això va anar fent un gruix d’obra que va conservar. Donada la seva proximitat amb els pares de la poesia visual catalana, cada vegada haurem d’acceptar més la seva participació amb aquest corrent, que va ser criticat per l’oficialitat de la literatura catalana, i que, com sempre, no acaba de ser acceptat pels historiadors de l’art ni pels literats. Precisament en aquesta ambigüitat de gènere és on rau la virtut de la poesia visual, on Pedrolo té ja el seu lloc.