SEGRE

Creado:

Actualizado:

El MNAC fa una gran aportació a la historiografia de l’art català amb l’exposició Liberxina, pop i nous comportaments artístics, 1966-1971, un període poc reivindicat situat entre l’informalisme i l’art conceptual, que han estat corrents molt ben documentats i antologats. De fet, a les acaballes de l’informalisme i a les beceroles conceptuals ja apareixien rastres d’un nou realisme que ha caracteritzat el nostre art pop.

La nostra escena pop, que en aquesta mostra s’inicia el 1966, va tenir una gran difusió en el territori de la música, la moda i el disseny, especialment el gràfic, on el que venia de Londres i els Estats Units va ser molt ben acollit per una joventut d’aires canviats. En el territori de la plàstica tot va ser més limitat, i no sempre harmònic, raó que explica per què s’ha trigat tant a revisar a fons aquest moviment. Els caràcters dels artistes eren ben diferents, i fins i tot dels crítics, amb una divergència entre Santos Torroella i Alexandre Cirici, o una equidistància amb Joan Perucho, que en va fer bandera. La Sala Gaspar, René Metras, la galeria Adrià, el Col·legi d’Arquitectes de Barcelona i, molt especialment, la nostra Petite Galerie de Lleida van ser els espais expositius. Més que d’individualitats, podem parlar de col·lectius... informalistes que començaven a introduir figuracions i preconceptuals que empraven motius de la cultura pop. En mig els dos camins del nostre pop veritable, els artistes que varen sortir de l’entorn de l’Escola EINA, i els de la Facultat de Belles Arts. Aquests darrers, majoritàriament pintors, eren la generació de Llimós, i dels Arranz Bravo-Bartolozzi, amb la seva icònica decoració mural de la fàbrica Tipel de Parets del Vallès. De l’altre costat, el nucli de Jordi Galí, Sílvia Gubern, Antoni Llena i l’Àngel Jové, que són els que s’inclouen en aquesta mostra reivindica amb voluntat de dignificar el que varen fer, extensible també a Porta Zush i a unes pràctiques performatives i de vídeo innovadores.

L’exposició del MNAC fa un gran esforç per destacar l’obra d’aquest grup de grans amics, i fins i tot fa l’esforç de fixar-se especialment en Jordi Galí, un artista que prometia molt i que tot just iniciats els anys 70 va deixar de crear obra plàstica. També els comissaris es fixen molt en l’Àngel Jové i fan una molt bona aportació en destacar videocreacions desconegudes seves, com After, pel·lícula en súper 8 de 1968-1969. L’Àngel Jové havia col·laborat ja amb el Ton Sirera i havia tingut oportunitat de veure com treballava, cosa que li va servir de gran ajut per incorporar la imatge en moviment al grup que al MNAC es destaca com el Jardí del Maduixer. La Petite Galerie de l’època de l’Àngel Jové representa en la seva puresa l’esperit que aquesta opció de l’art pop representava. No cal oblidar tampoc que l’Albert Coma Estadella va tenir un període pop extraordinari, amb els seus objectes eròtics i les seves sèries de caps, que criticaven també l’escena política.

Una de les aportacions de la mostra del MNAC ha estat incorporar l’obra del nostre Josep Iglésias del Marquet, amb mereixement, ja que va fer estades a Glasgow i el Canadà, i va anar produint uns collage que enviava a la seva promesa, llavors, a Barcelona. Alguns d’aquests collage s’exposen ara, atès que incorporen la paraula pop, i referències a la cultura americana, però el que veritablement aporta Iglésias del Marquet va ser la distribució a través de trameses postals de les seves edicions que feia amb Viladot, i que, tot i ser en blanc i negre, varen ser de màxima actualitat i contemporaneitat, com Les arrels assumptes (1972), Persistència del cercle (1972), Postals nord-americanes per a una noia de Barcelona (1972) o Imatge enllà (1973), que són l’exemple clar d’una pràctica, la poesia visual, que va trobar gran difusió en aquells anys.

tracking