Picasso i l'exili

Les Abattoirs de Tolosa presenten una mostra dedicada a Picasso i l’exili, que relata l’esperança en un redreçament democràtic a Espanya que es mantenia viva després del final de la Segona Guerra Mundial. Els exiliats espanyols, i els catalans inclosos, malden per aportar el seu gra de sorra vers una dinàmica que cada vegada sembla més llunyana. Els artistes s’hi senten implicats i organitzen exposicions i activitats conjuntes. Picasso resulta un nom que dimensiona aquests fets.

L’any 1944 es crea la Unión Nacional de Intelectuales Españoles i a la reunió del cinc d’agost dediquen el seu pensament a Picasso, adreçant-li una adhesió per manifestar-li que per a aquest grup d’artistes representa l’avantguarda de l’art espanyol i internacional. Signen aquesta declaració de principis Peinado, Flores, Oscar Domínguez, Clavé, Viñes, Condoy, Fenosa, Lobo, Grau Sala o Mateo Hernández. La majoria d’ells són bons amics i participen de les exposicions que tenen per objectiu recordar el drama i l’esperança de la Guerra Civil.

L’any 1946, entre els dies 9 i 28 de febrer, la Galeria Visconti (35 Rue de Seine) presenta l’exposició d’Arts plàstiques, organitzada pel Comitè de Coordinació artística francoespanyol, que presideix Picasso, amb l’objectiu de recaptar diners per a la resistència espanyola. El mateix Picasso hi participarà amb dues obres.

Aquesta mostra havia d’esdevenir paral·lelament a la iniciativa de l’anada a Praga, una aventura que demostrava la simpatia dels exiliats espanyols per la nova condició política txeca i eslovaca, i el seu desig de solidaritat i fraternitat.

L’Associació d’Artistes Plàstics Mánes de Praga va convidar els artistes exiliats a mostrar els seus treballs a través d’una exposició que va dir-se Artistes espanyols de l’Escola de París i que duia com a subtítol, L’Art de la Espanya Republicana.El projecte va tenir el patrocini del Govern de la República Txecoslovaca, i el seu president, Eduard Benes, que va rebre els artistes amb gratitud.

Primer va acollir la mostra la seu de Mánes a Praga, entre els dies 30 de gener i el 23 de febrer, i després va traslladar-se a Brno, entre el 23 de març i el 14 d’abril.

Picasso no s’hi va desplaçar, però hi va enviar quinze obres. En total es recollien 244 obres de 19 artistes, on el nostre Manuel Viola tenia una presència destacada. Tristan Tzara hi va fer dues conferències, en les quals lloava l’obra de Borés, Clavé, Condoy, Domínguez, Lobo, Viola, Ginès Parra, Fenosa, Palmeiro, Peinado, de la Serna, Hernández, Flores, Ginés, i Roberta i Juli Gonzàlez.

El viatge, els dies passats, els treballs a les fàbriques, les trobades amb intel·lectuals i artistes cultivaren la solidaritat d’uns creadors que confiaven en l’eficàcia de la seva contribució.

Al de Praga seguiren altres projectes, com el dels Artistes ibérics de l’Escola de París, de la Galerie Drouant-David (21 de juny a 6 de juliol de 1946) al Faubourg Saint-Honoré, amb la presència de Picasso, o al Primer Saló d’Art Català presentat a finals d’any (del 8 de novembre al 6 de desembre) a la Galeria Lucien Reyman de la ciutat de París.

L’exposició va ser anunciada amb cartells que duien les quatre barres, penjats als fanals de les avingudes, i fou organitzada per l’Amicale des Catalans de París. Hi participaven catalans de tota mena, com Maillol, Manolo, Gargallo, Nonell, i també Picasso.