Joan Miró i els poetes

Emmarcat en el centenari Brossa i proper al Dia Internacional de la Poesia, la Fundació Vallpalou va presentar el llibre Miró i els poetes catalans, editat per Enciclopèdia Catalana i obra del poeta Vicenç Altaió, que va explicar personalment la seva impressionant recerca, també en la seva condició de president de la Fundació Joan Brossa.

Si algun artista va ser proper al món de la poesia, aquest va ser Joan Miró, que maldava per pintar com qui escriu poemes, intentant aplicar els colors com aquell que fa servir les lletres i sempre inspirant-se en la lectura de poemes. Altaió explicà que malgrat la seva proximitat amb poetes catalans, la llengua francesa va ser la seva lectura poètica, i amb els grans poetes surrealistes o propers al surrealisme es va aventurar a il·lustrar els seus llibres. No obstant, i quan ja va instal·lar-se de nou a Catalunya després dels anys de les guerres, Miró va retrobar-se amb els poetes catalans i aquest reencontre va florir en molts llibres que recull el seu estudi.

Altaió explicà que els seus poetes predilectes catalans eren Salvat-Papasseit i J.V. Foix. Salvat era el seu contemporani, però no l’il·lustrà fins al 1974, quan va fer amb Gustau Gili un llibre amb cinc aiguaforts i aiguatintes. El mateix va passar amb J.V. Foix. El llibre fet per tots dos, Quatre colors aparien el món..., és del 1975, en gran format, i també editat per Gustau Gili,

A la Barcelona de l’avantguarda, que Miró va ajudar a configurar sempre a l’entorn dels Amics de l’Art Nou, el poeta principal era J.V. Foix, però va ser curiosament Carles Sindreu el primer a ser il·lustrat per Miró. Sindreu era un veritable snob, entusiasta de la modernitat i l’esport, i el seu llibre Darrera el vidre va ser el primer que comptà amb dibuixos de Miró, i el 1934 el pochoir de Miró de Figures davant el mar va acompanyar Sindreu en el celebrat número de Nadal del D’ací i d’allà.

Vàrem haver d’esperar al 1961 perquè Miró col·laborés amb un altre poeta català, aquesta vegada d’una generació que ja no era la seva, Joan Brossa. D’ell il·lustra els Poemes civils del 1961, el Cop de poma del 1962, en què col·laboren Villèlia, Tàpies i Mestres Quadreny, Oda a Joan Miró, del 1973, ja fet amb edicions Polígrafa i, finalment, l’any 1978, Tres Joans. Amb Brossa, Miró s’insereix en la renovació de l’avantguarda catalana de postguerra de manera molt directa.

Un altre poeta català central a la dècada dels anys seixanta és Joan Perucho. Coincideix amb ell en la recerca de les arrels i comparteix la passió pel paisatge tarragoní de Mont-roig i la Terra Alta. S’estrena el 1963 amb Joan Miró, Àlbum 19, però els seus dos llibres principals són del 1968: Les essències de la Terra i Joan Miró i Catalunya, en què descriu aquesta harmonia de Miró amb el paisatge català i la idea de tocar de peus a terra. Ja als anys setanta, quan recupera Salvat-Papasseit i J.V. Foix, Miró s’aproxima a l’obra poètica de Salvador Espriu, que llavors és el poeta nacional. Amb ell fa Espriu-Miró, del 1975, amb aiguaforts i aiguatintes en colors, editats per la Sala Gaspar. Podriem dir que Pere Gimferrer i Miquel Martí i Pol són els seus darrers poetes que necessita il·lustrar. La necessitat seva de connectar amb la joventut era prioritària i de ben segur hauria estat el primer a col·laborar amb la generació de Vicenç Altaió, amb qui no va tenir ja temps de conviure.