Pierrette Gargallo

La setmana passada ens deixava a París Pierrette Gargallo Anguera, filla de l’escultor Pablo Gargallo. Tenia noranta-set anys. El seu pare, un dels grans de l’escultura del segle XX, referent amb Juli González de l’avantguarda volumètrica amb metalls, va morir relativament jove. Anava a inaugurar una mostra a Reus i pel camí va agafar una pneumònia que el va dur a la mort, en plena glòria, quan només tenia cinquanta-un anys. Gargallo era de Maella, del Baix Aragó, però s’havia format a Barcelona, i aviat marxà cap a París, al costat de Picasso. La seva recerca cubista el va dur a fer una obra original, reconeguda com a fonamental per la historiografia.

Pierrette havia nascut a Barcelona el 1922. La seva mare era Magali, una francesa que havia estat presentada a l’escultor per Juan Gris. Aprofitant que el pare era a Barcelona, va estudiar arts decoratives, gràcies a la fraternal amistat de Gargallo amb Josep Llorens Artigas. Tornen a París mare i filla, però l’ocupació alemanya les va fer fugir fins a Ceret. Són denunciades i tancades en un camp de concentració fins que poden sortir i s’amaguen a Barcelona. En aquests anys foscos, Pierrette fa una carrera d’artista i exposa la seva obra personal com a escultora i gravadora. L’any 1947 tornen a París i recuperen les seves propietats i l’obra del pare, que havia estat custodiada pel Govern francès. De llavors ençà, Pierrette es dedica a estudiar i revaloritzar l’obra de Pablo Gargallo. El 1950 es casa amb un metge català, Anguera, amb qui té tres fills, un d’ells també escultor, Jean Anguera, que va arribar a exposar a l’Espai Guinovart agramuntí.

Malgrat continuar creant, Pierrette se centra en la difusió, ordenació i estudi dels treballs recuperats de Gargallo. Els artistes i museòlegs americans s’han interessat per l’escultura en ferro, i troben en Gargallo i Juli González la màxima expressió i els reivindiquen. Si abans havia estat considerada paral·lela al cubisme, ara esdevenia el pròleg del que havia de ser l’escultura dels metalls practicada pels escultors de la segona meitat del segle. Pierrete ho veu i ho posa en valor. Edita llibres, fa el seu catàleg raonat, promou exposicions, i segueix amb fidelitat el caràcter humà del seu pare. Quan mor Magali, tota aquesta feina la fa ella sola.

Arriba al punt que es fa necessari compartir aquesta responsabilitat. El Govern aragonès li proposa de fer un Museu a Saragossa i Pierrette hi accedeix. Neix així el Museo Gargallo, ubicat en una edificació històrica al centre de Saragossa, on s’exposen escultures de gran format, dibuixos i es conserven documents biogràfics i documentals.

Gargallo treballava amb metalls, i malgrat existir també tiratges en bronze, majoritàriament feia peces úniques, i per tant no existia un fons il·limitat, sinó molt determinat. Pierrette Gargallo va saber dignificar aquestes peces conscient de la importància del seu paper com a mitjancera d’una obra i d’una ètica molt específica.

Pierrete va envoltar-se a París d’un cercle d’amistats molt fidels, amb les quals tenia una gran família cultural, el matrimoni de Xavier i Luisa Valls, la família de Llorens Artigas, especialment amb Mariette, i en aquesta relació amb la filla del gran ceramista hi entrà també la nostra Rosa Mari Solsona, amb qui Pierrette trobava sempre un escalf amical. Hem d’agrair enormement la feina feta per la Pierrette, que va deixar en segon terme la seva vocació artística personal per lliurar-se exclusivament a conservar i difondre l’obra del seu pare.