CRÍTICADEARTE
'Forjant un sistema artístic. Tàrrega (1875 – 1965)'
En termes general i fins a la generació de Lluís Trepat i Jaume Minguell, comptem amb una fornada d’artistes nascuts a la dècada del 1860, com Ramon i Antoni Alsina i Amils, Joan Viladot o el Mestre Güell. Vindrien després els artistes nascuts a les darreries del segle XIX, els pintors P. Carles Perelló, Evarist Basiana, Ramon Miret, Magí Serés i l’escultor Urbici Soler. Ja en l’inici del segle XX trobem l’Àngel Oliveras i Francesc Marsà i, finalment, els pintors que prenen identitat en la postguerra, com Josep Balcells, Jaume Minguell i Lluís Trepat, i també Guillem Viladot o Miquel Solé, i una generació que podríem dir posterior, en què se situaria l’escultor Antoni Boleda i el pintor Francesc Rufes. Fins aquest punt cronològic del final de la postguerra, podem comptar cinc generacions, en què no s’inclouen els artistes de la transició i l’esclat de la Fira del Teatre, que són molts i de qualitat.
Aquest gruix de noms i èpoques havia impossibilitat fins ara que el Museu de Tàrrega tingués espai i obra en permanència, mancança que resol la segona planta de l’edifici, que inclou ara la mostra permanent Forjant un sistema artístic. Tàrrega (1875 – 1965), que inclou obres de tots aquests artistes, així com de Magí Escribà, Ramon Muixí, Melcior Niubó, Carles Perelló, i dels fotògrafs Palmira Puig-Giró, Jaume Calafell, Miquel Martí Florensa, Timoteu Pomés, Lluís Sarret i Claudi Gómez-Grau, amb obres i discurs seleccionat per la comissària Esther Solé Martí. Hi ha moltes obres que pertanyien a la col·lecció del Museu i altres de col·leccions particulars i institucionals que ressegueixen la cronologia i les èpoques, amb generositat, com el fet d’incorporar poemes visuals i pintures de Guillem Viladot i una mirada molt clara envers l’arribada de l’abstracció i del Grup Cogul, que va exposar també a Tàrrega, provocant en el seu temps articles molt contraris a la no-figuració.
La mostra va passant per aquesta cronologia amb exemples molt emblemàtics dels autors, com les obres abstractes de Jaume Minguell, Els gitanos de Lluís Trepat, o la natura morta que aquest va presentar a París el 1952, però la tria palesa una voluntat de representar bé l’esperit de cada època. De Jaume Minguell, per exemple, hi ha aquelles pintures de pallers, fetes amb voluntat impressionista, o de Francesc Marsà trobem també aquelles natures mortes que l’emparentaven amb l’Isidre Nonell.
El Museu de Tàrrega compleix clarament amb una finalitat que feia anys que volia resoldre, i els visitants forasters tenen una aportació didàctica als artistes targarins. Totes dues funcions són bàsiques per una institució museogràfica. Ara tenim a les mans els arguments per valorar la identitat i excepcionalitat d’aquests artistes.
Podem parlar d’una escola targarina de pintura? Crec que la resposta ha de ser positiva. L’Escola d’Arts i Oficis no només és una de les poques oficials de Catalunya, sinó que amb la de la Llotja va ser de les primeres. Aquest fet no s’hauria mantingut sense uns artistes que li donessin suport.
Podem distingir qualitativament l’aportació dels principals autors? Aquesta és una resposta que s’anirà donant amb el pas del temps. Hi ha pintors com l’Àngel Oliveras que van ser bàsics per congriar noms nous, però possiblement no hi ha dubte que Francesc Marsà, i Jaume Minguell i Lluís Trepat són autors que varen i han depassat el seu entorn, però segurament, aquesta nova disposició de la col·lecció del Museu donarà peu a interessar-nos per noms no tan difosos però que criden la nostra atenció, com l’Evarist Basiana. El temps ajudarà a focalitzar l’atenció sobre aquests noms. De moment tenim per primera vegada fotografies en una col·lecció de pintura i escultura, i també és inèdita la presència de Palmira Puig-Giró.
La visió crítica s’anirà sumant al temps que els autors de la transició democràtica demanaran també el seu lloc, si és possible.
