Galerie Mirador

Picasso va comprar la tela i el bastidor per pintar el Gernika a la família Castelucho, una nissaga de catalans que regentaven a París l’Acadèmia de la Grande Chaumière, i tenien un saló d’exposicions on hi havia exposat Torres Garcia, o Antoni Clavé, i una botiga de material per pintar. La Rosita Castelucho, la darrera hereva del negoci, es va casar amb Just Cabot, un lúcid periodista i bibliòfil republicà, exiliat a París, com molts companys de la seva generació. Cabot, que havia arribat a dirigir el setmanari Mirador, va aprofitar el bagatge de la seva dona i es va sumar amb altres dos catalans per fundar, l’any 1948, la Galerie Mirador, que va obrir les portes l’any 1948, al número 17 de la Place Vendôme, a tocar de l’hotel Ritz. Aquests dos companys d’aventura eren en Víctor Hurtado, fill d’Amadeu Hurtado, fundador d’aquell setmanari Mirador, i Lluís Montanyà, un avantguardista que havia signat el Manifest Groc amb Salvador Dalí. L’exili dels catalans a París donava fruits, i Cabot va estar lligat a moltes altres aventures, com els Jocs Florals de la Llengua Catalana de París, també del 1948, o la Revista de Catalunya, on escrivia al costat de Josep Carner, Armand Obiols, o Mercè Rodoreda.

De la Galerie Mirador en sabíem molt poca cosa. Una d’elles és que va estar a punt d’exposar la Rodoreda. La vida de l’escriptora va ser molt dura i difícil en aquell fred exili parisenc. Una de les passions descobertes en aquell temps va ser la de la pintura. La Rodoreda va fer unes obres magnífiques, que va voler exposar a la Mirador. No sabem què va passar, però ella ho destaca en les seves cartes, i parla amb estima de Cabot, de la Rosita Castelucho i del seu gos.

La galeria Mirador va tancar les portes el 1955, i entre l’obertura i la cloenda va exposar coses molt interessants que ara es fan visibles en una mostra que es presenta al Vendrell, a les portes de la capitalitat de la cultura catalana que exercirà l’any vinent. Una característica de les exposicions de la Mirador era la presència de dones artistes. La primera a exposar va ser la Maria Sanmartí, que era la mare del pintor Antoni Clavé. Va començar a pintar de gran, unes obres plenes d’ingenuïtat. Clavé va dur unes aquarel·les seves a Picasso i li va dir: “Mira quines pintures que ha fet un nen.” Picasso, llest, va respondre: “Això no ho ha fet un nen, sinó una persona gran.” El pròleg de la mostra va ser escrit pel poeta Palau i Fabre. A més de la possible exposició de la Rodoreda, va fer la seva primera mostra la Marianne Peretti, una celebritat actualment al Brasil, on va casar-se amb l’arquitecte Oscar Niemeyer. Seus són els grans vitralls de molts edificis brasilers, i en aquella època feia unes dolces il·lustracions de llibres i almanacs de Montparnasse.

Una de les sorpreses de la Galerie Mirador és saber que va incloure en les seves programacions la fotografia. El 1949 va presentar Le Groupe des XV, que era una entitat que defensava la “vrai photographie”, i on participava Robert Doisneau o Willy Ronis. Ha hagut de passar molt de temps perquè la fotografia s’exposi en galeries d’art i en aquest punt Mirador va ser capdavantera.

Cabot va abandonar el projecte per obrir una llibreria a Montparnasse. Montanyà va ser contractat a Ginebra com a traductor, i finalment Víctor Hurtado va seguir sol amb la responsabilitat de programar, fins que la galeria va tancar amb una mostra del fundador del dadaisme Georges Ribemont-Dessaignes.

En aquell temps, Nova York prenia ja el lloc a París en l’escena internacional, però tres catalans, exiliats, varen cridar l’atenció de l’art, en plena plaça Vendôme, símbol del luxe parisenc.