Realisme(s) a Catalunya (1917-1936)

E

stàvem a Palau, a punt de començar la roda de premsa que presentava l’adquisició de la col·lecció Salvador Riera per part de la Generalitat. De cop, el president Jordi Pujol es gira cap a mi i em demana: “– Com es diu l’art català que va del Noucentisme a les avantguardes?” La resposta no té consens entre els historiadors i prova d’això n’és la dificultat a trobar un terme tan clar com Modernisme o Noucentisme. Una aproximació a aquest període s’ofereix ara a la mostra Realisme(s) a Catalunya (1917-1936). Del Picasso clàssic al Dalí surrealista, que fins aquesta setmana exposa el Museu Maricel de Sitges, i que clou amb la presència de dos artistes lleidatans: Antoni G. Lamolla amb l’excepcional i icònic L’espectre de les tres gràcies dins l’aura subtil i Leandre Cristòfol amb la Nit de lluna.

El que està molt clar és que a partir de 1917 hi ha un canvi generacional, motivat pels fets històrics (la Revolució Russa), i molt concretament per la mostra que aquell any es fa a Barcelona de l’art francès, en què tothom descobreix la rellevància de Paul Cézanne. La influència d’aquest mestre de la modernitat afectarà directament els pintors i els escultors, que defugen el mediterranisme noucentista i cerquen alternatives més “presentistes” (del present) tal com defensava Torres Garcia. La mostra s’inicia amb el Picasso classicista, que segueix la Crida a l’ordre del seu amic poeta, Jean Cocteau. Picasso abandona el cubisme per lliurar-se a temes clàssics, de dones que corren nues per la platja, i que el fan retornar a posar la figuració al centre. Els joves artistes catalans, que coneixem per la generació del 1917, s’organitzen en associacions i grups, principalment els evolucionistes, on s’inclouran escultors com Rebull, Granyer o Fenosa, i pintors diversos, que segueixen de primer pautes futuristes, fins a lliurar-se de ple al cezannisme, com fa el lleidatà Serra Melgosa.

En aquesta recerca d’una nova realitat hi ha també Miró i el jove Salvador Dalí. Miró ho fa en descobrir el japonisme i un cromatisme previ a l’execució de la Masia, i Dalí, que s’apassiona per la pintura metafísica i el realisme màgic, abans d’inserir-se ja directament en el realisme. En aquesta panoràmica hi ha també els pintors que van i venen de París, on viuen directament aquesta nova estètica que s’escampa per Europa. Un exemple d’excepció és Manuel Humbert, que va ser amic i contemporani de Modigliani.

La comissària Mariona Seguranyes ha dividit l’exposició en diversos capítols: Antecedents d’un classicisme modern (1905-1914); A la recerca de les noves figuracions (1917-1936); Pintors catalans sota la influència de Picasso, i Metafísica, surrealismes i logicofobisme. Tot deriva, finalment, en el període de les avantguardes i en una difusió ampla del surrealisme, on figuren Lamolla i Cristòfol. Lamolla havia seguit aquesta evolució tot partint del realisme. La seva primera mostra a Barcelona ja ho havia anunciat. Cristòfol anava també de les obres figuratives a les no figuratives.

Palau i Fabre defensava aferrissadament que el Noucentisme va ser un tap, que va apaivagar la força creixent del primitivisme, que havia inaugurat Picasso, o que defensava el primer Casanovas. Segurament la placidesa mediterranista del Noucentisme no va tallar del tot aquest corrent, que reneix en aquesta generació del 1917. Jo he fet servir alguna vegada el terme d’ingenuisme transcendent per tal d’entendre aquests realismes dels evolucionistes, que en moltes cares són primitivistes, com en les testes de Joan Rebull, que semblen de l’antic Egipte. L’exposició viatjarà ara al Museu de Valls i al de la Garrotxa, i ha servit per recordar-nos que els grans termes no aixopluguen veritablement l’esdevenir de les arts, i que cal conèixer els matisos.