CRÍTICADEARTE
'Suite de foc'. Vall Palou
l
’obra de Teresa Vall Palou és l’interès per les tècniques, i com s’endinsa en períodes d’investigació i recerca en procediments que es varen iniciar amb la pintura, però que ha desplegat en moments de concentració en el gravat, siguin aquests aiguaforts o litografies, els llibres d’artista i, finalment, en la ceràmica, que acompanyava alguna de les seves darreres exposicions. En aquesta experimentació ha arribat ara a la tècnica del raku, difícil en la seva execució, limitada en els formats i atribuïda originalment a objectes d’ús i de decoració. S’aplica amb molta dificultat, ja que consisteix a treure del forn les obres quan aquestes estan incandescents, i se sotmeten a la crema de combustible orgànic, que en la seva fumarada ennegreix la peça, i després s’ha de refredar ràpidament amb aigua, amb el perill de trencar-se en aquests estadis sobtats de temperatura. És una tècnica que difícilment fan servir els artistes, precisament per aquesta fragilitat en l’execució.
Teresa Vall Palou ha entès aquesta delicada pràctica com un impuls per desenvolupar un exercici d’una suite que el poeta Carles Duarte ha definit, encertadament, com a Suite de foc, i que s’exposa a la Fundació Vallpalou, amb quasi la totalitat de les obres produïdes, i una sèrie de pintures de gran format que s’agermanen als colors ennegrits de les ceràmiques.
Amb aquesta declaració d’intencions, l’artista ha trobat un mètode escaient per desenvolupar un treball proper a l’expressionisme i a les textures matèriques que li plauen com a pintora. El raku atorga un cromatisme, però també una superfície escultòrica, que es manifesta amb algunes peces de caràcter abstracte, i en altres amb al·legories crítiques de la societat actual globalitzada.
Són aquestes obres abstractes les que millor s’adeqüen al llenguatge espacial i abstracte que caracteritza la seva obra pictòrica. Les pintures que acompanyen la mostra, comissariada pel mateix Carles Duarte, són del tot escaients, amb un fons fosc, treballat textualment també, del qual emergeixen alguns signes cromàtics o de formes, que en els seus formats realment grans ajuden a relacionar-se amb les ceràmiques de raku.
Les obres informes recorden també la dificultat que ja en època de l’informalisme es va crear entre pintura i escultura, en benefici dels primers, tenint els escultors una gran dificultat per poder crear formes corpòries sense forma, limitats pels materials.
Ara Vall Palou ha trobat un camí i cal sondejar totes les seves possibilitats. Té al seu favor la contundència del color i de les textures, la rugositat, la pell de la forma que té la lectura immediata llunyana, i la propera, com una geografia orgànica que es descobreix quan acarones aquestes formes. Tot un microunivers que és també el de les pintures, que les contemples de lluny i veus un territori que, després, de prop, es fa ample i ric en matisos.
Normalment els exercicis en altres disciplines que fan els pintors són descompensats, però just en la tècnica del raku, Vall Palou ha trobat l’originalitat (pocs ceramistes gosen fer obres en raku de formats grans), i assistim ara a la seva presentació pública, que ja ens havia avançat com una pinzellada en els retrats exposats a la mostra anterior, de Vicenç Altaió i del comissari d’aquesta mostra.
L’exposició s’acompanya d’una altra dedicada a Felícia Fuster, que mereix un altre comentari, personalitzat.
