Molt encertat és el títol que Pilar Parcerisas ha posat a la mostra de Felícia Fuster que comissaria a la Fundació Vallpalou:
Haikús visuals. Escaient del tot per ser l’artista una pintora que va cultivar també la poesia, i que ha obtingut el reconeixement en un corpus publicat i estudiat en paral·lel al dels seus quadres. Felícia Fuster va morir a París el 1912, als noranta-un anys, després d’una llarga trajectòria on havia combinat la seva formació en Belles Arts a Barcelona, la seva ciutat natal, amb un exercici professional en altres vessants, que l’havien permès treballar individualment. Amb el seu traspàs es va crear la seva Fundació i va començar un reconeixement a la seva trajectòria que, precisament, va tenir Lleida com a protagonista. Era el 2013, quan Josep Borrell i Quim Minguell van organitzar la mostra
Paisatges del desassossec, a la sala dels Serveis Territorials de Lleida del Departament de Cultura de la Generalitat. Ara la Fundació Felícia Fuster que té la seva seu al barri de Gràcia de Barcelona i aquesta mostra dels
Haikús visuals és la primera que viatja sota el seu esguard. Els haikús són una forma poètica japonesa molt simple i ordenada en una mètrica molt acurada, que remet sempre a temes de la Naturalesa i de la vida humana. La seva síntesi n’accentua la bellesa. En aquest cas vincula la poesia a l’obra plàstica i significa un exercici sintètic amb un abecedari visual. És un pas més al que va significar i significa la poesia visual, com podem veure a l’exposició que recorda la mostra del 1971 de Josep Iglésias del Marquet, Guillem Viladot i Joan Brossa, que ara es commemora. En aquell cas, precursor, els poetes visuals feien servir les lletres de l’abecedari de manera autònoma i dialogaven amb l’espai blanc de la superfícies del paper per establir un espai poètic sense frases ni lectures que no fossin les de les lletres.
Felícia Fuster parteix d’elements que extreu del seu taller per configurar aquests Haikús visuals. La sèrie es basa en un fons fosc, negre, i un espai centrat rectangularment on enganxa papers, que en molts casos són sobrants de la seva obra gravada. Aquests estableixen uns ritmes i un moviment que esdevenen variacions sobre un mateix tema. Es podria dir que tenen aquestes obres una estructura acotada, com fan els haikús, i l’estructura fa de base, mentre que les composicions són les “síl·labes” que descriuen el tema. L’entonació, immersa en una gamma de grisos, unifica la manera com aquestes obres són fetes i el format, ni gran ni petit, du el conjunt a una escala molt humana, com quan el poeta escriu damunt la taula.
L’originalitat no és la mirada poètica d’una pintora amant de la poesia, o d’una escriptora que té ulls cromàtics, sinó que assoleix una autonomia dins la idea de les “plurivisions” que cercava Felícia Fuster. Sense pretendre un descobriment antològic, aquesta exposició té un format que la fa més atractiva. L’autora comença a donar-se a conèixer, i la Fundació segueix aquest objectiu prioritari. Una web, edicions, i un espai a Barcelona on, just, ara exposa també Vall Palou. D’aquesta manera es pretén difondre una obra que no va ser feta per establir una carrera professional en el mercat de l’art, sinó en la recerca d’una afirmació pròpia que anava de la pintura a la poesia, de París estant. L’art està fet d’aquestes ombres i llums, i de tant en tant anem descobrint espais ombrívols que han de cridar la nostra atenció, ja que estan nodrits de l’impuls veritable per crear, lluny dels focus que aclaparen.
