Aurèlia Muñoz

E

l cànon artístic de l’art del segle XX va ser configurat després de la Segona Guerra Mundial pel Museu d’Art Modern de Nova York, que iniciava el canvi estètic amb Els nenúfars de Monet i evolucionava sala rere sala, amb Cézanne, el cubisme, l’abstracció, l’expressionisme, el dadaisme, el surrealisme, fins a arribar a l’expressionisme abstracte americà. Tots els historiadors han seguit aquest mirall fins que arriba la postmodernitat i tot això es posa en qüestió. Ara el MoMA s’ha ampliat generosament i ha permès eixamplar les col·leccions. La sorpresa ha estat la mirada postmoderna, rectificant aquesta relació cronològica i d’estils, per una barreja d’obres mestres, acompanyades d’autors d’èpoques diverses. El visitant pot trobar Les senyoretes del carrer d’Avinyó de Picasso al costat d’una obra d’un autor actual sense problema. Al MoMA sempre hi ha estat present l’obra d’artistes catalans com Miró o Dalí, o Juli Gonzàlez. Resultava una mica ofensiu que a les cartel·les deia: artista nascut a Barcelona, o Figueres (segons el cas), i afegia sempre que la seva rellevància s’iniciava a París. Això a mi sempre m’havia molestat, ja que Miró no s’explica sense Barcelona o Mont-roig, i què dir de Cadaqués en el cas dalinià. Als americans els agradava dir que tot passava per París, per acabar afirmant que Nova York havia pres la capitalitat a la ciutat de la llum.

En aquesta reorganització de les col·leccions del MoMA ha sorprès, i s’ha destacat, la presència d’una obra tèxtil de l’artista catalana Aurèlia Muñoz. La seva incorporació és fruit de l’interès del seu treball i de la necessitat (postmoderna) d’incorporar dones artistes als museus. Per a nosaltres, veure l’Aurèlia Muñoz al MoMA ha causat un gran efecte, atès que és una autora que, com tots els artistes tèxtils, té poca o escassa visibilitat.

Catalunya ha tingut una escola del tapís rellevant, potser centralitzada per Grau Garriga, però hi ha hagut moltes artistes de la generació informalista que han deixat un llegat de primer ordre a nivell internacional. Ara toca reivindicar l’Aurèlia Muñoz, i també el MNAC s’ha sumat a donar a conèixer la donació que la seva família ha fet a aquesta institució nacional nostra. L’Aurèlia Muñoz va ser una bona amiga i col·laboradora del nostre arquitecte Daniel Gelabert. A la seva casa excepcional de Belianes, en una d’aquestes estructures que configuren el conjunt de les edificacions, hi ha una sala feta amb parets de tova, que tenen una expressivitat constructiva plena de sensibilitat pictural. Dins d’aquest entorn hi ha una instal·lació de l’Aurèlia que recordo magnífica, ambiental, de cordes que van i venen i es nuen entre si. Daniel Gelabert creia en l’agermanament de l’arquitectura amb les arts visuals. De fet tenia una mirada artística i va ser creador també d’experiments visuals.

Quan l’arquitecte va restaurar l’antiga Casa de Misericòrdia de Lleida per convertir-la en la Biblioteca Pública de la rambla d’Aragó, va pensar en la seva amiga Aurèlia Muñoz, i va instal·lar unes intervencions tèxtils a l’edifici que només els que miren les coses i les veuen saben valorar.

Quina sort la nostra. Tenim a Lleida, front per front de la rambla d’Aragó, dues obres dels artistes que ara tenen un ressò més internacional, Jaume Plensa i Aurèlia Muñoz. Potser, però, poca gent ho sap, atès que, entre altres coses, no hi ha cap indicació clara que ho indiqui.

El MoMA de Nova York ha descobert l’Aurèlia Muñoz. Magnífic! Fem-ho també nosaltres.