La bata de Viladot

Hi ha

e

n aquesta mostra que el pati de l’Institut d’Estudis Ilerdencs dedica a Guillem Viladot una fotografia ampliada a la paret que fa de fons dels objectes de companyia de l’autor. És una imatge en color on es veu el poeta plàstic treballant amb les mans una de les seves obres. Es veu l’esforç per lligar amb filferro i unes tenalles un fil que embolcalla una forma de fusta trobada. El que m’interessa destacar d’aquesta imatge són les mans, la mirada, i la bata.

V

iladot tenia el seu taller creatiu al fons del fons de la seva farmàcia agramuntina. Estava just sota la terrassa de la seva casa pairal, que donava a un carreró que creuava quan volia entrar per darrere als edificis dels Pardals. L’espai era petit, però estava aïllat del tragí de la farmàcia. Semblava un taller mecànic, ja que per tot hi havia eines i deixalles metàl·liques i un nombre innombrable d’objectes. El canvi de farmacèutic a artista el donava la bata, que es posava quan entrava en aquest reducte creatiu. La bata és rellevant per a un artista. Cristòfol, per exemple, feia el mateix. No es posava una granota, com fan molts fusters, sinó que el ritu de posar-se la bata –en el seu cas de color beix– era la manera d’iniciar el procés de creació. Viladot havia vist Cristòfol seguir aquest ritual i ell també feia el mateix. La seva bata, però, era blanca. Blanca en els seus inicis, ja que finalment estava tan carregada de pintura i brutícia que ell mateix feia broma i deia que era una obra en si mateixa, i que s’aguantava dreta, com una escultura. Un dia, la Montserrat, la seva dona, la va agafar de l’estudi i la va posar a la rentadora, ingènuament. Viladot no se’n sabia avenir, ja que el que més li agradava era sentir-se acompanyat per aquesta roba bruta que acumulava l’experiència de les obres fetes. En el fons li donava seguretat. En aquesta fotografia es veu perfectament la bata bruta i la felicitat de Viladot creant amb les seves mans.

Vet ací la diferència clau entre Viladot i Brossa. Viladot també tenia al cap la idea abans de començar, si més no el propòsit de descontextualitzar els objectes. Per a Brossa, la idea era bàsica, però l’execució dels seus poemes corporis la deixava en mans dels altres. Per a ell, l’important era la idea, el que realment compta. Brossa no executava els seus poemes volumètrics. Viladot feia tot el contrari. Li agradava el procés d’execució i hi implicava les seves mans. La bata era el testimoni clau, l’exercici que tancava el cercle creatiu.

Aquesta diferència entre Brossa i Viladot resulta clau. En el fons no vol dir res. Per a Viladot també l’important era la idea, com per a Brossa, i l’execució no canvia el sentit imaginat. Simplement Viladot gaudia del procés, se sentia artista plàstic en aquest estudi, com els escultors.

Ara aquest taller no deu existir. Es va buidar ja fa anys. Quan Viladot tancava la porta del taller, dins es quedava la bata, i si entrava a la farmàcia se’n posava una de ben polida, encara que fos per posar-se a escriure. Cada cara de la seva creativitat, tenia el seu procés i el seu ritme. – Què es deu haver fet de la bata? Mereixeria un relat breu. La Montserrat reia quan explicava aquesta història de la rentadora. El Guillem segur que va sentir la seva intimitat agredida, com l’hauria sentit Cristòfol si algú li hagués pres la seva bata i el gorro de llana pel cap.

Abans d’introduir els objectes en aquest estudi, Viladot rastrejava allà on podia per aconseguir els objectes més inesperats i simplement trobar la modificació lleugera per fer-los obra poètica. Ara veiem aquests retalls i formes trobades. Fill de Duchamp, com era, cercava la seva personalitat i signatura amb la mínima intervenció que, a la fi, visualitzava la seva idea de poema en volum.