CRÍTICADEARTE
Els primers 5.475 dies del Centre d’Art Santa Mònica
La publicació esmentada parla d’algunes de les mostres vinculades a Lleida. La primera, a banda d’aquesta presència surrealista, va ser la de l’Àngel Jové Capiscar la fior de la mà morta, del 1991. Comissariada per Carles Hac Mor, va ser tota una sorpresa a la Barcelona que tenia Jové com un artista mitificat, que mai havia tingut una mostra com aquesta, ni un catàleg – meravellós– com el que es va editar. A banda de presentar obres de tots els períodes, hi havia una part rellevant amb les pintures fetes a Almatret, on s’havia reclòs per preparar la mostra.
L’Àngel Jové va ser el primer lleidatà a tenir una mostra individual a Santa Mònica, després de les que s’havien dedicat a Ferran García Sevilla o Zush. El següent va ser el Ton Sirera. Era l’any 2000
i aquesta mostra va significar un salt qualitatiu per
la recuperació de l’obra del Ton Sirera. L’exposició va viatjar després a París i a Lleida. Va ser un intent de posar en relleu l’aportació de Sirera a la fotografia abstracta, amb l’edició d’un catàleg referencial, que incorporava un text brillant de Josep Vallverdú.
Finalment, i a nivell individual, s’esmenta la mostra dedicada a la targarina Olga Pijoan, que va comissariar la Pilar Parcerisas, i que per primera vegada destacava la trajectòria d’
aquesta oblidada artista conceptual catalana.
Dues mostres col·lectives incidien també en l’escena lleidatana. Una dedicada a la
Petite Galerie
, en coordinació amb Lleida, i repassava tota la cronologia de les mostres que s’
organitzaren, en els dos períodes de la sala, el que programava primer l’
Àngel Jové, i el de l’
Albert Coma Estadella després.
Una altra de les mostres col·lectives va ser la de la Poesia Visual Catalana, del 1999. Feia escassos mesos que Joan Brossa havia mort
i el projecte era un homenatge a la seva figura. Comissariada per J.M. Calleja i Xavier Canals, donava f
–
evidentment
de la mostra del 1971 dedicada a la Poesia Concreta de la Petite Galerie, però d’aquells pares de la poesia visual catalana
només restava viu
Guillem Viladot. El dia de la presentació hi assistí el poeta agramuntí. Els periodistes l’esguardaven. Va trobar que era el moment i s’
alçà d’entre les cadires dels assistents
i començà a fer una lloança dels poetes i dels poetes visuals
dient que eren una mena d’
àngels, que difícilment tenen funció en el món actual, però que només ells –
els poetes
– s
n capaços de dir les coses pel seu nom.
A la seva manera, el Centre d’
Art Santa Mònica va seguir de prop l’escena ponentina, i va saber accentuar aquells artistes que compten: Cristòfol, Lamolla, Àngel Jové, Olga Pijoan, Coma Estadella, Guillem Viladot
o Ton Sirera.
,
“
”
é
-
en
o