Xavier Porta

Pensar en els Vallverdú, els Porta, els Viladot, els Sirera o els Trepat ens remet a una època de resistència cultural i política, on primava el desig d’una llibertat expressada en català. Quan aquests professionals de la pedagogia, l’odontologia, la farmàcia, la correduria de comerç o la pintura ratllaven la trentena, trobaven hores on no hi eren per promoure conferències, cursos de català, cinefòrums o exposicions, no només a Lleida, sinó a tota la província, a les nits o els caps de setmana, amb els seus primers vehicles, cotxes o motos, movent-se amunt i avall i renunciant –també– a la seva dedicació creativa en benefici de fer de mantenidors de la cultura catalana. He arribat a llegir cartes de Vallverdú a Viladot, o viceversa, on, fins i tot, comenten que el seu paper personal es podria veure sacrificat en benefici d’aquestes noves generacions a les quals ells farien de pont de la catalanitat.

Quan parlo d’ells ho dic en plural, ja que eren els matrimonis. A força de l’activisme d’aquells anys, aquestes famílies varen fer pinya i van enfortir una amistat i uns lligams de gran intimitat que van congriar-se llavors i, consolidats, van perdurar en els temps. Aquests matrimonis s’estimaven i les portes de les seves cases eren sempre obertes.

Arribaren els fills i aquesta nova fornada va créixer adonat-se del paper dels pares. Ara que ja ens han deixat els Porta, els Viladot i els Sirera, resten en Josep Vallverdú i en Lluís i la Núria Trepat, sortosament, i el paper de mantenidors de la memòria d’aquests grans personatges lleidatans, rau, precisament, en els fills. El mestratge ja hi és, i aquesta successió és la que ha de garantir la preservació d’aquesta memòria èpica.

Ara que ens ha deixat en Xavier Porta, fill de Francesc Porta, perdem un fil excepcional d’aquesta transició. El pare va ser central a afavorir la comunitat d’aquests intel·lectuals, sempre motivant empreses comunes... la revista Labor, Escoles Alba, el club Tennis Lleida, Cine-Club Lleida, Òmnium Cultural, Llibre Lleida, problema i realitat... La seva bonhomia i cordialitat va calar entre els resistents per entendre el combat amb enginy i cordialitat. Francesc Porta, podem dir, va ser un dels grans promotors de la nova cultura a la ciutat. De tots els seus fills, en Xavier semblava cridat, amb la complicitat dels germans, a la responsabilitat de vetllar per garantir la permanència. Va impulsar la mostra homenatge de l’Udl al seu pare, i la seva relació amb la Teresa Ibars va ajudar-lo a posar ordre a l’arxiu i, de manera excepcional, a la seva donació a la Universitat de Lleida, que es pot consultar de manera sistemàticament endreçada.

Podríem dir que Xavier Porta ens ha deixat amb els deures fets. No només continuava lligat a l’amistat de la generació del seu pare, compromès amb tots els actes que es feien en relació amb tots ells, sinó que ha tingut la responsabilitat de dedicar el temps a endreçar papers, a agrupar-los segons temes i, finalment, a fer-ne donació a una institució pública que garantirà el seu futur. Per tot això hauríem de dir gràcies al Xavier Porta i a la Teresa Ibars. Es tracta d’un llegat i una memòria que tenim el deure de conèixer i no oblidar. Si la cultura lliure i expressada en català ens ha arribat, ha estat gràcies a aquests intel·lectuals d’alçada.

Com a veí, li agraeixo un darrer esforç. De manera desinteressada va esdevenir un activista veïnal en la crida a la mobilització per defensar el Parc de les Arts. Va ser el seu darrer compromís amb el veïnat, per trobar alguna solució pública per aquest “no-lloc” que encara no ha resolt l’urbanisme en un espai estratègic de la ciutat. En Xavier Porta va plantar-se al carrer, amb una taula, sol·licitant el suport per no privatitzar els espais públics. Ell ja ho sabia, com cal ser punyent i insistent per la revolta cívica.