Pep Duran. 'Dibuixar els dies'

Als anys 80,

a

Barcelona va congriar-se una nova generació d’artistes que depassaven el conceptual i la pintura-pintura per eixamplar els gèneres i les disciplines. Pintors de les noves figuracions, però especialment creadors que duien l’escultura a una nova espacialitat, amb intervencions que ocupaven els terres i les parets amb instal·lacions de formes i temàtiques noves. Unes de les exposicions més emblemàtiques d’aquesta nova panoràmica van ser primer Bèstia, del 1984, al Palau Marc de la Rambla, que s’estrenava com a seu de la Conselleria de Cultura de la Generalitat, i EXTRA, al Palau Robert, el 1987, on destacava la figura de Pep Duran (Vilanova i la Geltrú, 1955). Una sala de l’edifici que duia per títol Els mites es troben en els containers, formada per objectes trobats i descontextualitzats. Vaig visitar la primera amb Leandre Cristòfol, que no se’n sabia avenir de la gosadia dels nous artistes.

Aquesta idea de treure els objectes de context per atorgar-los una poètica nova pel simple acte de desplaçar el seu significat i ús ja havia estat sondejada pels surrealistes, però a través de l’obra de Pep Duran el mètode prenia una nova dimensió, ja que es redimensionava en l’espai amb un grau major d’interacció. Pep Duran s’havia amarat d’una formació escenogràfica que prenia l’escena com una plataforma estètica, que havia de desenvolupar en una trajectòria fidel i constant.

A l’arrencada espectacular d’aquesta generació va venir la dècada dels noranta amb uns nous paradigmes d’aures fredes que contrastaven amb aquella pulsió dita d’una manera altra per aquells artistes dels vuitanta. La idea de l’artista subjectiu es defugia en benefici d’un art més global i d’emmirallament social. El nou segle va arribar tan de pressa, que els vuitanta quedaven ja lluny, i ara el mitjó es gira de nou, i toca parlar d’aquells plantejaments que s’han anat fent grans, al marge del cànon, que vol dir fora dels museus i del mercat.

En cap cas és un inconvenient, ans al contrari, aquells artistes que varen mantenir el seu llenguatge i la seva pràctica al marge dels preceptes epocals arriben ara a la maduresa sense complexos i enfortits.

–Cal que l’obra perdi la subjectivitat per ser contemporània? Pep Duran ens referma en el fet que la signatura, l’autoria, és bàsica i vigent. Una obra lligada directament al món d’un home ha mogut sempre la creativitat, i el resultat ha de fer visible aquesta interioritat.

–Pot una obra remetre a la pulsió encara? Òbviament. Pep Duran trasllada als seus objectes i als encontres que provoca entre materials i formes una manera de dibuixar i pintar sense llapis ni pinzell, però amb una òptica visualment poètica.

L’exposició Dibuixar els dies que presenta la Fundació Vallpalou de Lleida enceta una nova etapa de l’entitat, ambiciosa, sota la curadoria de la Pilar Parcerisas, crítica d’art reconeguda, i només entrar a les seves sales les obres exposades se’ns fan visibles amb contundència. Hi veus la maduresa i la coherència de la producció de quatre dècades, començant per aquelles experiències de lipotípies que l’artista va compartir amb Carles Hac Mor, fins als darrers collages que, emmarcats, penjats simplement a les parets, o disposats a terra com una escenografia, fan corpòries idees plàstiques, metàfores o simplement formes que se sustenten simplement en formes, materials i textures, que en si mateixes ja sumen, i creixen quan adopten formes i es troben amb altres.

L’espectador s’enfronta amb aquesta llibertat visual desencadenada sense saber que Pep Duran ha resolt el problema que els surrealistes anunciaven envers l’escultura, una disciplina que s’enfronta als materials i les formes com una cotilla, que només l’objecte i la seva descontextualització poden salvar, però així, en aquesta dimensió que l’autor proposa, esdevé ja un mètode.