Donació Gelonch Viladegut

Aquest estiu passat, quan vaig dedicar una sèrie d’articles als col·leccionistes d’art lleidatans, ja indicava que, tard o d’hora, totes les col·lecions privades aspiren a passar a domini públic. Fins i tot les menys esperades, com ha passat ara a Barcelona amb la col·lecció de Rafael Tous, acaben en un Museu que en garanteix la permanència, l’estudi i la presentació. Les col·leccions que ressenyava... la de les Fundacions Sorigué i Vall Palou, la de la Vinya dels artistes, la d’en Tatxo Benet, la de l’Arnó Vila i la d’Antoni Gelonch, les haurem de seguir de ben a prop per procurar que un dia o un altre es vinculin a museus lleidatans, com mereixen.

En tenim ara el primer pas, que ha formalitzat un d’aquests sis col·leccionistes lleidatans: Antoni Gelonch diposita els seus gravats al Museu de Lleida. La passió per l’estampa ha anat creixent de la mà d’aquest col·leccionista. La va donar a conèixer precisament a Lleida, al Museu Morera, ja fa anys, quan començava a prendre cos i es centrava en l’obra gravada, i ha anat creixent en la mesura que Antoni Gelonch ha creat la seva pròpia web i ha anat nodrint exposicions que han divulgat aspectes concrets del seu fons. No cal dir que la mostra darrera, al Museu de Lleida, on es presentaven els gravats de l’època moderna i l’excel·lent exposició que es va organitzar, ha orientat la decisió final del col·leccionista envers el Museu de Lleida. En termes ben simples: és un fons que, d’una banda, enforteix l’època renaixentista i barroca del Museu de Lleida, i de l’altra obre les portes a la contemporaneïtat. Fins ara, el Museu havia tractat l’art del segle XX amb obres d’iconografia sacra d’artistes contemporanis, com havia estat el cas dels Minguell, de Josep Guinovart o de Lluís Trepat, però amb l’entrada d’aquest fons important dona pas a la contemporaneïtat en tots els seus termes. A la mostra, que va acompanyar l’acte oficial de dipòsit de la col·lecció i que s’exposa ara com a primícia del fons, es poden veure peces de Miquel Barceló, Tàpies, Miró o Clavé i, fins i tot, Warhol. Antoni Gelonch no es desvincula de la seva col·lecció, però ara serà el Museu de Lleida qui podrà gestionar el seu estudi i difusió. No cal dir com tots en sortim guanyant. Catalunya, especialment, té una tradició de gravadors de primer nivell. No només parlant de Fortuny, sinó que tots els grans pintors universals, Miró, Dalí, Tàpies, Clavé, han tingut un mestratge i estima vers l’obra gravada, estampada sempre amb els millors tallers d’arreu. Gelonch ha sabut fer-se amb obres específiques i ara gaudirem d’aquest fons, que és d’excepció.

A la mostra primera de la donació hi ha un gravat d’Antoni Clavé que m’ha dut bons records. A l’època en què Catalunya reivindicava l’Estatut, Clavé va fer una sèrie de pintures que es titulaven “Volem l’Estatut”. Al Palau de la Generalitat n’hi ha algun bon exemple.

En aquell temps, Clavé va fer la planxa del gravat que ara hi ha a la col·lecció Gelonch i al Museu de Lleida. No el va estampar, però, ja que potser ho considerava excés de reivindicació. Molts anys després vaig demanar-li de fer el tiratge d’aquest gravat de gran format. Clavé hi va accedir. Va estampar ell la prova d’estat al seu taller de Saint-Tropez i va enviar la planxa a París. A més, va numerar i signar el fulls blancs, exactament els que volia, i el taller de París va estampar l’obra damunt dels fulls ja signats. Tot un prodigi que assegurava que no hi havia falsos tiratges. En tot aquest procés es notava el seu domini de la tècnica. Hi ha carborundum i estampat en sec. Segur que cada obra, cada gravat, té una vida pròpia que ara podrem investigar.

La primera de les sis col·leccions lleidatanes ja ha optat per un Museu. En tenim dos, però, que el destí que en el futur prenguin els enfortirà la contemporaneïtat. Gràcies, Gelonch.