On som ara ?

Aprofitem aquests dies reflexius per intentar respondre aquesta pregunta des de l’òptica de les arts visual. Òbviament, som en un moment en què la perduda del cànon ens ha deixat orfes. Nosaltres, en el nostre entorn més proper, ja sigui el català o el lleidatà, sempre hem tingut els referents clars. A Lleida hem comptat amb Cristòfol, Coma Estadella i Jaume Magre, que ens han servit d’ubicació clara de la idea de modernitat, compromís cívic, trajectòria i estètica. A Catalunya teníem el cànon de la tradició avantguardista, que passava de la generació de Miró a la de Tàpies, que esdevenia l’ideal d’artista, per la seva internacionalitat i a la vegada compromís amb el país, la cultura i les llibertats, individuals i col·lectives.

Quan arriba la postmodernitat, en el nostre cas als anys 80, s’esmicola aquesta idea per bastir una nova visió de les arts basada en la ruptura dels gèneres i en la novetat. L’art emergent es veu amb forces de capgirar l’statu quo. Barceló pinta un esquema que defineix aquest moment: els 30 (referint-se a Miró) més els 50 (Tàpies) = als 80 (Barceló). La situació s’esdevé internacional, impulsada per la Documenta de Kassel, que impulsa les noves figuracions i posa en marxa un mercat de l’art globalitzat i canviant. Art emergent i mercat han substituït el cànon de la modernitat en una desmesura que va alertar el mateix sistema de l’art. Des del sistema es va reflexionar, posant en qüestió la pràctica artística i la funció dels museus i de les institucions artístiques. Va arribar una fase crítica de rebuig vers la perversió del mercat, i que va instituir un nou cànon, recuperant del passat figures oblidades de la història que havien desenvolupat trajectòries a banda del mercat i de les projeccions curriculars. Va ser llavors l’època de descobrir artistes com Louise Bourgeois i tota la generació Fluxus o conceptual, com Oiticica, que maldaven per un art més social i compromès. Tot això ens va arribar a Catalunya a finals dels 90, i en certa manera encara hi som. Va morir Tàpies, que era el nostre referent i calia trobar-ne substitut. Llavors vaig fer un exercici estadístic. Vaig analitzar els grans esdeveniments internacionals per saber qui eren els artistes catalans que rellevaven Tàpies. L’estadística, després d’analitzar la Biennal de Venècia, la Documenta de Kassel, la Biennal de Sao Paulo, etc., era que noms com Antoni Muntadas o Francesc Torres estaven cridats a ser els nostres referents. Som al 2020 i continuem sense cànon. El sistema de l’art no sap dir si Barceló i Jaume Plensa són ara els referents o si ho continuen sent els conceptuals madurs. No hi ha criteri cert. Per contra, sembla que seguim en plena postmodernitat. La idea d’art emergent ha deixat de ser prioritària. Ens complau encara rescatar del passat ombres per il·luminar. Gaudim quan això passa. Ho hem vist amb el Centenari Brossa, que ha popularitzat una trajectòria rigorosa enfront del mercat i les classificacions. Gaudim també quan una institució dedica una mostra a un artista desconegut del passat o quan s’edita un llibre que posa llum a les ombres.

I a Lleida? Doncs el mateix. Ens complau que es parli de Benet Rossell, de Carles Hac Mor, de Fina Miralles, de Palmira Puig Giró o de la Petite Galerie. Ens adonem que necessitem sondejar en aquest passat recent per enfortir la idea de modernitat. En no tenir-los vius i al nostre costat, gaudim de la seva memòria, que prenem positivament perquè ens recorda l’època del cànon.

On som ara? Doncs mirant el retrovisor del passat per treure lliçons no descobertes encara d’èpoques pretèrites, malfiats del present que no es veuen amb forces per establir un nou cànon.