Juan Genovés

En saber-se la mort del pintor Juan Genovés tothom ha destacat la seva obra El abrazo i el fet de simbolitzar la Transició espanyola i el compromís d’aquest artista amb la societat del seu temps. Efectivament, Genovés havia nascut a València i en aquest entorn va consolidar-se als anys setanta el que s’anomena

crònica de la realitat

, una pintura compromesa políticament, amb l’exemple més clar de la seva personalitat i la de l’Equipo Crónica. Ells són els autors més destacats d’aquest corrent que pretén atorgar als artistes un paper rellevant en la presa de consciència d’una necessitat democràtica per a Espanya en els darrers anys de la dictadura. Hi havia també un llenguatge del pop art que tenia una tradició compromesa, amb artistes exiliats com Eduardo Arroyo. A la Biennal de Venècia del 1976, el Pavelló espanyol va aplegar aquest discurs polititzat dels artistes d’aquella època.

Val a dir que aquesta crònica de la realitat va tenir a Catalunya poca seguida. Especialment pel fet que l’informalisme, amb Tàpies al capdavant, ens havia acostumat a ser crítics amb la política d’una manera més subtil i profunda, sense aquestes evidències figuratives. L’informalisme i l’existencialisme consideraven també el llenguatge abstracte com un camí de revolta. En aquells moments la pintura ja no era tan útil i a Catalunya va proliferar el model conceptual que, aquest sí, era del tot compromès, i fins i tot polític. A les planes de la premsa de l’època va generar-se una polèmica viva entre Tàpies i els conceptuals sobre aquesta vigència i utilitat de la pintura i de l’art del concepte. D’artistes conceptuals, n’hi havia de molt compromesos, i especialment el Grup de Treball és l’exemple més clar d’un compromís que vorejava l’activisme. Genovés i l’Equipo Crónica representaven una pintura comprensible, crítica, que s’exposava a les galeries. La galeria Maegth de Barcelona va acollir diverses exposicions de l’Equipo Crónica, que varen tenir acceptació entre els artistes catalans, però ni la pintura ni la representació figurativa encaixaven en el debat cultural català de la transició. Justament quan es va recuperar la pintura, després de l’època conceptual, es va optar per una abstracció pura. Els artistes figuratius que triomfaven llavors eren Arranz-Bravo i Bartolozzi, un equip de característiques similars als Crónica, però amb temes molt més lúdics que els missatges sempre directes dels valencians.

Per aquest motiu, si repassem la trajectòria de Juan Genovés a Catalunya no trobem moltes exposicions. A Lleida, només va incorporar alguna pintura en una mostra col·lectiva a la Sala Gòtica de l’Institut d’Estudis Ilerdencs.

Ara pot semblar estrany parlar de tradicions culturals a València, a Catalunya o a Madrid, però en aquells moments, cadascun d’aquests centres tenien les seves tradicions i les seves peculiaritats.

L’únic símil que podem establir és el moviment Estampa Popular, que també va tenir gran ressò a Catalunya. Els artistes més polititzats volien arribar al poble, amb exposicions i edicions alternatives al mercat de l’art, amb preus assequibles i temàtiques vinculades amb les llibertats. Diversos artistes van col·laborar en aquest corrent, típic de la transició. L’Esther Boix o Josep Guinovart, podem dir que eren els exemples més recordats d’aquest compromís.

Ara, però, El abrazo representa la Transició, i està bé que una pintura recordi el retrobament en llibertat.