CRÍTICADEARTE
Fa 50 anys
manera de saber si avancem o retrocedim és fer la comparativa. Posem-nos ara fa 50 anys i comparem el que es veia a Lleida ciutat l’any 1970 en el territori artístic i contraposem-ho a l’actualitat.
Bé, en aquell any hi havia principalment quatre centres actius en la programació d’activitats artístiques: la Sala Gòtica de l’IEI i el Cercle de Belles Arts, que eren els espais més institucionals. Havien nascut, però, dos centres que podríem dir alternatius: la Petite Galerie i la Sala Joan Miró del Col·legi d’Arquitectes de la demarcació de Lleida. El pes d’aquestes dues sales seria fonamental per a l’esdevenidor de les arts a Catalunya.
Comencem pels espais institucionals. El Cercle de Belles Arts era privat, però llavors tenia la consideració de referència. Cada any organitzaven un premi de pintura que competia amb la Medalla Morera. Es deia Maria Vilaltella, i realment dinamitzava tots els pintors lleidatans i permetia la presència forània. En aquella 10 edició del 1970, va guanyar el guardó el pintor Lapayese del Rio. A més d’aquella complexa organització cal destacar dos homenatges que l’entitat va retre. El primer al pintor lleidatà Joan Serra Melgosa, que en vida havia estat poc vinculat a la seva ciutat nadiua, i després un altre testimoni del pintor Targarí Francesc Marsà.
La Sala Gòtica centrava la seva atenció en les mostres individuals dels artistes de Ponent. La principal d’aquell 1970 va estar dedicada a Isidre Mercadé, pintor de l’escola lleidatana.
El més interessant, sens dubte, era el dinamisme de la nova generació que s’esdevenia a través de la Petite Galerie i de la Sala Joan Miró, que havien estat inaugurades feia ben poc.
Obria la programació del 1970 a la Petite Galerie la mostra de l’Albert Coma Estadella, que va ser genial. La Dolors Sistac va escriure a la revista Serra d’Or que la de l’Albert era una “sensibilitat treballada amb cura i amb esforç que travessa el posat hieràtic i es filtra traïdorament per les escletxes del que diu”. Allò que passava en aquest espai de l’Alliance Française de Lleida tenia veritablement ressò a Barcelona, se’n parlava. Al febrer l’Àngel Jové va fer la seva cèlebre instal·lació de la bombeta a terra, que és una de les primeres intervencions d’expandir l’obra a l’espai. Després d’aquesta exposició seguí al març la de Leopoldo Irriguible, que ens ha deixat fa uns anys, i que era d’una línia reduccionista. Després la de la Carme Aguadé, recomanada per l’Alexandre Cirici, Puente Marrot i Ulises Blanco. Era la línia expositiva que llavors dissenyava el mateix Coma Estadella, amb la remodelació singular de l’espai que havia dissenyat.
El Col·legi d’Arquitectes era un nou focus d’atracció, Ramon Maria Puig havia impulsat la modernitat, seguint les pautes que el Col·legi havia fet a Barcelona. Del 1970 en destaco la mostra de Carles Planell, que era un dels pintors del grup Escola de Barcelona, on havia trobat el Joan Hernández Pijuan i Josep Maria Subirachs, però la principal va ser la instal·lació de l’Àngel Jové, In Memoriam que ja havia destacat a les seves intervencions de la Petite Galerie.
L’Àngel va fer una gran instal·lació i presentà quatre pintures. Hi havia un gran mirall on va escriure la paraula IRREAL, i després un cor amb unes tires de plàstic. Després va dur al Col·legi a Barcelona l’acció/film After. El cartell de la mostra de Lleida és genial. Apareix l’Àngel amb gavardina i unes ulleres, agafant de la mà un nen.
El 1970, com hem vist, Lleida estava aportant a l’escena artística catalana dos noms rellevants: Coma Estadella i Àngel Jové, i unes pràctiques alternatives a través de dos espais nous: la Petite Galerie i la Sala Joan Miró.
Fem ara l’exercici de la comparativa. Avancem? Retrocedim?
