CRÍTICADEARTE
Gallardo, al Museu
Nascut a Lleida el 1955, Gallardo va marxar de seguida a Barcelona, on l’any 1977 crea amb Juan Mediavilla un personatge que duia el nom de Makoki. Tots dos i Moncho Borrajo, que va obrir una botiga de còmics a tocar de la part baixa de la que llavors era la via Laietana, van fer créixer aquest personatge lumpen i canalla que s’havia escapat d’un frenopàtic i voltava amb fils elèctrics connectats al cap. Jo els havia visitat sovint als seus estudis i a la botiga i Gallardo i Mediavilla eren un mirall de Makoki, pura imaginació i llenguatge de carrer que aplicaven als seus dibuixos, en blanc i negre, i on primava més la línia que el color. Explicaven històries que després servien d’argument per a alguna historieta.
Gallardo i Mediavilla varen connectar a partir d’aquell moment amb la que havia estat la generació anterior de Nazario i Mariscal. No venien d’aquell grup del Rrollo Enmascarado, però en el fons donaven una mica d’aire fresc a la generació precedent. El personatge de Makoki havia anat apareixent en diverses publicacions i fins i tot varen fer un àlbum especial, al qual seguiren d’altres.
Amb l’arribada de la revista El Víbora tots els dibuixants de còmics varen tenir una major professionalització i es va superar una etapa marginal.
Gallardo es va fer gran, diríem, i va sobreviure a Makoki amb un pas endavant vers una línia “blanca” de la il·lustració. Una cosa semblant va ser el cas de Max, que, com ell, publiquen encara a la premsa dibuixos on té una rellevança major el color que aquell dibuix enèrgic i canalla, basat en el guió. Gallardo va tenir una nova identitat amb llibres sobre el personatge de la Maria, cartells i il·lustracions per a la premsa internacional. Perico Pastor, Gallardo i Max són alguns dels il·lustradors més artístics de la premsa i les revistes. L’estil de tots ells es fa visible a l’instant.
En aquesta etapa de maduresa, Gallardo ha mirat de deixar constància dels fets amb aquesta donació que arriba ara a Lleida. Passarà amb ella com amb Xavier Gosé, que va dedicar la seva vida a la il·lustració de revistes satíriques, i amb el pas del temps han estat els seus dibuixos els que han perdurat i representen tota una època, la de la Belle Époque. El mateix ha de passar amb aquests dibuixos. Per a nosaltres, contemporanis de l’evolució de les il·lustracions de la Transició ençà, amb el temps hi veurem l’obra d’un artista plàstic.
Tota aquesta tradició del còmic dels setanta i dels vuitanta no va tenir a Lleida una gran difusió, tot i aquell número de Butifarra! lleidatana. Lleida és la pera del 1979, i per aquest motiu que la ciutat disposi d’un fons de Gallardo personalitza encara més la seva condició d’obres de museu, i arriba en un moment en què els museus s’esforcen per disposar als seus magatzems d’obres d’un període evidentment contracultural.