Comença una nova temporada

Han estat massa mesos sense inauguracions ni noves exposicions, així que hi ha un gran interès a poder visitar directament una sala d’exposicions i participar amb la mirada de l’escena cultural visual com un aliment que necessita l’esperit. De moment s’anuncien a Lleida dues activitats que generen un alt interès pel que signifiquen en si mateixes i en el seu contingut. La primera és la mostra d’Artur Aguilar a la Fundació Vallpalou, que s’inaugura la setmana vinent, i la segona, la col·lecció d’Art Censurat de Tatxo Benet a La Panera a finals de mes.

L’Artur Aguilar és un pintor fidel a l’art concret d’ençà de principis dels anys 80. Això ja té un gran valor només pel fet de dir-ho. A Catalunya l’Art axiomàtic no ha tingut mai predicació. L’Artur Aguilar, Jaume Rocamora, les estructures primàries de l’Albert Coma Estadella, Jesús Mauri, tot i que derivava a la pulsió reduccionista. Molts pintors atrets pel reduccionisme pictòric, com l’Hernández Pijuan, o els Broto i Xavier Grau, varen seguir aquests camins pulsionals, sense acotar-se pels preceptes concrets, tan habituals en els artistes alemanys, per exemple. L’Artur va començar aquest camí i ha estat sempre fidel. L’any 1984 va tenir la seva mostra al Museu Morera de Lleida i coneixem aquest treball que, llavors, era una investigació sobre reixats subtils monocroms, en teles i suports de paper. D’això farà prop de quaranta anys i veure els seus treballs posteriors als espais de la Fundació Vallpalou té un gran interès, ja que es tracta d’un model d’artista introspectiu, aliè a les oscil·lacions de les modes, triat per la Pilar Parcerisas en aquesta sèrie d’exposicions en què ella aposta per artistes que ja tenen una trajectòria feta, però reclamen una nova mirada.

La col·lecció d’Art Censurat de Tatxo Benet ha tingut una difusió a través dels mitjans, però no s’ha vist en una mostra, a l’espera, potser, de tenir un espai propi a Barcelona. El col·leccionista ha optat per fer-ho a Lleida, talment com ho va fer amb l’obra dels presos polítics de Santiago Sierra. És una deferència que valorem molt positivament. L’expectativa és doble. D’una banda, conèixer les obres, i de l’altra, per la mateixa Panera, que té un projecte que obtindrà un gran ressò mediàtic, si més no, ho esperem. L’espai de la Panera s’escau, fins i tot ideològicament, amb la col·lecció. Les obres tindran un marc on es podran veure ben instal·lades, modernes, i la seva dimensió permetrà analitzar-les individualment i argumentant el sentit de la col·lecció.

Una de les peces més esperades és Not dressed for conquering, de l’artista Ines Doujak, que va fer florir les contradiccions del MACBA entre els seus patrons i la línia d’art crític impulsada pel que llavors era el seu director: Bartomeu Marí. L’escultura representava unes figures sodomitzant-se on una d’elles tenia semblances amb el rei emèrit Joan Carles I. La censura es va posar en marxa, subtilment, com sempre passa. L’opció era tancar la mostra abans d’inaugurar-se, o purgar els responsables intel·lectuals d’aquesta, sigui els comissaris, sigui el director, com finalment va passar. Tot plegat una tensió habitual sobre la llibertat d’expressió. Ara, a Lleida, aquesta protecció dels poders sobre la figura del rei canvia de torna i en la situació actual aquelles pors de dir de la figura del rei es veuen amb uns altres ulls. L’art és reflex de la societat del seu temps, i si resulta feridor en un moment donat, pot deixar de ser-ho poc després. La col·lecció de Tatxo Benet tindrà aquesta vida pròpia i hi haurà moments en què el simple fet de presentar una obra pot continuar provocant rebuig pel seu valor d’expressió lliure.

Esperem aquestes dues mostres amb un alt interès, desitjosos que Lleida cridi l’atenció del món de les arts per notícies positives i de nivell.