Moisès Villèlia

La galeria Marc Domènech de Barcelona dedica una mostra a l’escultor Moisès Villèlia (Barcelona, 1928 - Barcelona, 1994). En una de les parets es reprodueix en vinil unes paraules de Juan Manuel Bonet on diu que Villèlia segueix l’estela d’Àngel Ferrant i Leandre Cristòfol, i te molta raó, ja que tots tres varen dignificar la fragilitat dels materials, i van fer una obra on investigaven els ritmes dels mòbils, amb materials que, en el seu cas, es basaven en canyes de bambú. Aquesta singularitat li va donar personalitat i va atreure l’atenció de persones com Joan Miró, Joan Brossa o Mestres Quadreny, que el van projectar i incorporar als seus cercles d’amics als anys 60 i 70.

Com Ferrant, Cristòfol, i també Calder, Villèlia va desenvolupar una investigació escultòrica “estable”, que és la que centra ara la mostra de Barcelona, tota ella amb fustes diverses. Així doncs, d’aquest autor que identifiquem en tot moment amb els bambús i el moviment, veiem ara la seva solidesa amb obres treballades amb fustes de diferents qualitats, que ens recorden la forta munió intel·lectual que existia entre art i naturalesa sota el seu esguard. El seu darrer taller i vivenda estava ubicat a Molló, lluny del context urbà, per una necessitat de vincular les seves propostes a l’entorn natural. Fins i tot aspirava a fer una obra que, immersa en un bosc – per exemple – quedés completament integrada, o camuflada, i l’espectador no pogués apreciar si es tractava d’una obra natural o artificial. Villèlia tenia aquesta concepció del món i de les coses i volia aproximar-se amb l’escultura a l’entorn de la naturalesa, i, per tant, a les formes orgàniques que veiem en aquesta exposició. Les línies corbades, les convexitats, el buit i el ple, la verticalitat, expressada a través de la talla. Talment com Cristòfol, que sempre assegurava que ell no tenia formació de fuster, sinó de tallista, i creava formes semblants, on es veia el seu domini de les gúbies i de la sensibilitat de les fustes. Villèlia, com Cristòfol i com Ferrant, han estat sempre molt ben defensats per les persones centrals de l’escena catalana, pels estudiosos i els coneixedors de les avantguardes, però no han arribat al domini general públic, i tots tres reclamen sempre més atenció. En el seu cas és encara molt més greu, atès que no ha tingut les mostres que la Fundació Miró van dedicar a Ferrant o a Cristòfol, tot i que era molt estimat per l’entorn que programava les exposicions monogràfiques de la institució.

Villèlia va ser seleccionat per Cirici per la inauguració d’aquell projecte del Museu d’Art Contemporani de Barcelona dels anys 60. Va exposar monogràficament a la Sala Gaspar, però és un autor poc visible. Molt de pes en aquesta notorietat va tenir la seva decisió de viure al marge, lluny dels centres. Per contra, aquest distanciament li va permetre fer una obra pura, en silenci, sota el seu exclusiu criteri. Ell, la seva esposa artista Magda Bolumar i el seu fill Nahum, formaven un univers creatiu que li va resultar germinatiu.

Villèlia, diguem-ho clarament, és un escultor de la mateixa alçada que Cristòfol i Ferrant. Tots tres reclamen una major atenció, tots tres formulen la pervivència de l’escultura, no amb materials definitius, sinó efímers, i és en aquesta fragilitat on trobem el seu camí compartit. Aquesta mostra contribuirà, a més, a recordar que més enllà dels mòbils hi ha tota una obra “estàtica” que també vibra i emociona.