Josep Carner Ribalta

No s’ha de confondre el Josep Carner príncep dels poetes amb Josep Carner Ribalta, tot i que els dos són literats i d’una vida vinculada a l’exili, i a la dignificació de Catalunya. Com en molts casos de la seva generació, la seva vida i obra resten en l’oblit, entre aquestes dues aigües que són la de ser estranger en terra estranya, i desconegut en la distància pels seus compatriotes.

Passa el mateix amb escriptors, artistes i, fins i tot, polítics d’aquell temps. Un primer exili als anys vint, una tornada entusiasta en temps de la República, i un fugir després de la Guerra fins a acabar morint lluny de casa... Pau Casals il·lustra amb escreix aquest perfil de catalans protagonistes d’aquest continu florir i enfonsar-se de Catalunya al segle XX. Carner Ribalta n’és un exemple ben clar, vinculat a Francesc Macià, i després home de confiança de Ventura Gassol per muntar a la Catalunya Republicana una indústria del cinema a l’alçada dels moments identitaris.

Ara el Museu Comarcal de la Noguera li dedica una mostra que reivindica la seva condició de balaguerí, atès que hi va néixer en plena plaça Mercadal l’any 1898. És una acció entusiasta, ja que sempre cal fer justícia amb aquesta gent que va haver de fugir constantment pel seu compromís amb la cultura. Especialment quan, en el seu cas, una bona part de la seva trajectòria es va desenvolupar als Estats Units, on els catalans eren menys colla que a l’Amèrica del Sud o a Europa. El seu cos reposa a Califòrnia, i va ser allà on va treballar per a la indústria del cinema i on va contribuir a il·lustrar la vida d’una altre català de la Noguera vinculat al destí de Califòrnia: Gaspar de Portolà.

Quan Carner Ribalta era un jove inquiet a Balaguer, va sentir-se atret per la pintura, i va fer els seus primers passos de la mà de Francesc Borràs. Aquest pintor autòcton de la ciutat que tanta influència va tenir en els amants de les arts.

Va ser una passió fugissera, atès que després va centrar tota la seva sensibilitat creativa en la poesia, però quan ja va arribar a vell, a Califòrnia, va recuperar la pràctica pictòrica, i al Museu de la Noguera s’hi veuen ara algunes de les seves pintures, que responen òbviament a exercicis d’alimentació creativa de la ment.

Com pot ser que aquests noms que tant van fer pel creixement de Catalunya siguin tan desconeguts per a nosaltres?

El destí del seu homònim Carner, lloat príncep de la poesia, va ser –si ho recordem ara–patètic, en aquell intent de tornar de l’exili amb el cap ben alt, i trobant el distanciament dels seus contemporanis. Carner descansa en pau lluny de Catalunya, talment com Carner Ribalta.

La realitat és així de crua i injusta, però aquells fets biogràfics lliurats a una Catalunya reivindicativa ens tornen en la mesura que descobrim els detalls de persones com Carner Ribalta. Correspon als balaguerins prendre aquesta iniciativa per recordar com aquesta comarca ha estat rica en aportacions personals a les arts del segle XX: Viola, Cristòfol, Benet Rossell, Samarra, Ollé Pinell.

Sumem també el nom de Carner Ribalta a aquesta panoràmica i situem la pervivència de la literatura catalana mantinguda per aquests poetes en la condició d’exiliada, i com la seva vivacitat donava pas, a poc a poc, a una nova generació d’escriptors, aquella Mercè Rodoreda, Armand Obiols, Josep Palau i Fabre, o Agustí Bartra, que venia a rellevar el pòsit ja abonat per Josep Carner o Josep Carner Ribalta.