CRÍTICADEARTE
Joseph Beuys
Harald Szeemann, comissari de la famosa Documenta de Kassel del 1972, Pierre Restany i, especialment, els barons Bubi Durini i Lucrezia De Domizio. Tots ells eren com mantenidors del seu llegat, del seu missatge. El matrimoni de Bubi i Lucrezia l’havia acollit a les seves propietats de Bolognano i entre el 1973 i el 1985 va desenvolupar el projecte de Defensa de la Natura, amb una sèrie d’intervencions que depassaven el concepte de l’art per inserir-se en una recerca de la utopia i l’ecologia. La majoria de les obres que Beuys va fer amb ells s’exposen ara a la Kunsthaus de Zurich per donació dels seus propietaris. El 1993 vaig exposar el conjunt d’aquestes obres a Barcelona, acompanyat d’altres del projecte de la FIU, Universitat Internacional Lliure, que proposava Beuys, i el resultat va generar molta discussió.
La gent no entenia que es considerés art un jersei usat signat i exposat sota una vitrina, però era precisament això el que Beuys defensava: “Qualsevol home és un artista”, i en conseqüència tot el que fa un home és una obra d’art. En aquesta exposició hi havia una fotografia de Beuys amb Andy Warhol en una exposició al Guggenheim Museum de Nova York.
Warhol havia fet, si fa no fa, el mateix. Havia tret de les prestatgeries dels supermercats unes llaunes de tomates i de sabó de rentar i les havia disposat, simplement, al terra d’una galeria. Allò era art. Per què? Doncs pel fet que l’artista les havia dotat d’un nou significat.
El mateix passava amb Joseph Beuys. Quan ell deia que tot home és un artista, es referia que calia dessacralitzar l’art, treure’l dels museus i dotar-lo de vida.
L’home tenia aquesta capacitat de transformar el món, i barrejar l’art amb la vida, i transformar-la, socialment també.
Tota l’obra de Beuys girava amb aquesta voluntat de considerar-se una mena d’activador de sensibilitats, més que no pas de creador d’objectes. En aquest sentit, un jersei que havia estat utilitzat en una acció de plantar arbres tenia la condició de document que remetia a l’acció.
Beuys s’interessava especialment per sant Ignasi de Loiola. El 15 de desembre del 1966 va presentar a la galeria Schmela de Düsseldorf l’acció Manresa 66 amb altres artistes fluxus com Henning Christiansen i Bjørn Nørgaard. La idea del jesuïta tancat a la cova de Manresa, reflexionant per poder actuar després de la meditació, responia a la seva concepció de les coses. L’artista ha de pensar quin és el seu paper en el món, i després d’un temps de reflexió ha de ser un activista amb tota l’energia possible.
Ara som en el centenari del naixement de Joseph Beuys. Duchamp, que ha tingut una gran influència de l’art del canvi de segle, desmitificava la producció artística descontextualitzant objectes banals. Beuys no només segueix aquests preceptes, sinó que afegeix el del propi creador com a motor de la utopia concreta.
Ai, les utopies. La postmodernitat les ha ensorrat, però Beuys hi creia, i la seva veu no sembla afònica ara mateix. L’ecologia és una utopia que Beuys ja va avançar.
L’any 1982, a la Documenta de Kassel, la seva intervenció va ser la de plantar 7.000 roures. Va col·locar 7.000 blocs de basalt per plantar un arbre a cada bloc. Ell va morir i encara es plantaven. Vol dir que el seu llegat perviu. No és mort.
