CRÍTICADEARTE
Vallmanya
Vaig sentir a parlar d’aquesta propietat quan m’ho explicava el seu net, Antoni Peyrí i Macià, que era el fill de la Josefina Macià Lamarca, filla del President, que s’havia casat amb el dermatòleg Antoni Peyrí.
L’esmentat net havia nascut a Barcelona el 1924, però al poc de començar la Guerra Civil va ser enviat a França, i l’any 1940 va marxar amb els pares, primer a Veneçuela, i finalment a Mèxic, on s’hi va estar fins que la Transició política espanyola li ho va permetre.
A Mèxic l’Antoni Peyrí va cursar estudis d’Arquitectura i va acabar la carrera i va exercir la professió amb personalitat, esdevenint també professor a l’Escola Nacional d’Arquitectura. La seva passió era, però, la pintura i el dibuix. Fins al punt que va anar deixant els projectes arquitectònics per dedicar cada vegada més temps a la professionalització com a pintor. Va començar una carrera expositiva, a través de la qual va començar a establir contactes de nou amb Catalunya. A Mèxic, Catalunya i pintura volen dir en part Pecanins, que eren dues germanes fantàstiques que havien obert una galeria al DF i que també tenien un peu a Barcelona. La primera exposició de l’Antoni Peyrí a Barcelona va ser precissament a casa seva, al 1974. Després passà ja al Consell de Cent, a la galeria René Metràs, i després a la Sala Gaspar i a la de l’Ignacio de Lassaleta.
Amb aquests contactes i pel desig de retorn a Catalunya, s’hi establí ja als inicis dels anys 90. Va ser llavors quan el vaig conèixer i vaig poder organitzar-li una mostra retrospectiva al Palau Robert de Barcelona, que va ser una mena de reconeixement públic a la seva figura i a la seva obra. Llavors em parlava de Vallmanya i del que significava per a la seva família.
Peyrí va morir fa poc, tot just no fa quatre anys, i tenia 93 anys. Ho va fer al Mas Nicolau i no a Vallmanya. Tenia una semblança del volum del cap amb l’avi Macià, i la placidesa del tracte, sempre afable i educat. La seva obra tendia a l’abstracció, però sempre hi havia una referència a elements naturals, siguin paisatges o figures. Partia en el fons del dibuix i de la forma, però se’n anava sempre vers l’ocupació de la superfície de la tela amb composicions cromàtiques no figuratives. Era un diàleg sobre la realitat mental de les coses. A molts artistes que tornaven de l’exili, del llarg exili, els costava molt integrar-se de nou a l’escena catalana. Alguns venien ocasionalment i sempre trobaven una amargor de fons. Ho vaig veure amb Peyrí, però també amb Roser Bru, Enric Adserà, Josep Balmes, Franch-Clapers, Gertrudis Galí, Antoni Guansé, Jiménez Balaguer, Montserrat Riu, Manuel Viusà, Xavier Valls, Jordà..., tots ells pintors que tenien al seu país d’acollida un gran prestigi, però que Catalunya no sabia la manera d’integrar. Crec que l’Antoni Peyrí no va tenir, però, aquesta frustració, ja que per res pretenia situar-se enlloc, sinó desenvolupar la seva pràctica artística amb intensitat.
Tornem a Vallmanya. Un dia explicarà la vida de Francesc Macià i la família Lamarca, però hauria de considerar també preservar l’actiu dels seus nets, l’Antoni Peyrí i la seva germana. El pintor i arquitecte podria inspirar, si més no, el que s’esdevingui d’aquesta casa, que ara comença a respirar de nou.
