CRÍTICADEARTE
Luis Feito
Ens ha deixat, també per culpa de la pandèmia, el pintor Luis Feito, que va ser un dels fundadors del grup El Paso. Havia nascut a Madrid el 1929 i va morir a Rascafría.
A diferència dels seus col·legues informalistes, va marxar a París i després a Montreal i posteriorment a Nova York. Per aquest motiu va estar al marge de les rivalitats en demostrar qui era el més autèntic del grup.
Amb El Paso hi va haver una gran polèmica en aquest sentit. En principi els fundadors van ser Rafael Canogar (l’únic viu), Feito, Juana Francés, Manolo Millares, Manuel Rivera, Antonio Suárez, Antonio Saura, Pablo Serrano, i el 1958 s’afegien Martín Chirino, i el nostre Manuel Viola.
Saura va capitalitzar el lideratge i això generà molta discrepància i enemistats personals. Passat el temps, però, veiem la irrupció del grup com un senyal d’internacionalització de la pintura i l’escultura d’aquella època.
Altra cosa va ser la instrumentalització política que va fer de l’informalisme i d’El Paso el franquisme, exportant-lo a les Biennals internacionals com un senyal d’obertura. La idea que Tàpies era el Dau al Set i Saura El Paso, s’ha mantingut per interessos de vegades simplement de mercat.
Feito va restar molt al marge. Havia estudiat Belles Arts a San Fernando, a Madrid, i el 1956 va ser becat a París, on se li van obrir els ulls vers els corrents nous de l’abstracció i l’expressionisme abstracte. Troba la seva personalitat en unes obres abstractes en què tenen un gran protagonisme els cercles i els colors intensos.
Que jo sàpiga, l’única vegada que Feito va exposar a Lleida va ser l’any 1957, just el de la fundació d’El Paso. Ho va fer en una mostra col·lectiva a la Sala Gòtica de l’Institut d’Estudis Ilerdencs.
La mostra es deia Artistas españoles de hoy i estava organitzada pel departament de Cultura de la Delegación Nacional de Educación. Molts dels artistes que hi van concórrer han tingut després una gran projecció internacional: Antonio López García, Manuel H.
Mompó, Carmen Laffón o José Beulas. Tal com va passar amb El Paso, veiem com aquesta exposició estava impulsada directament pel Règim i es corresponia exactament amb la idea de fer palesa una certa llibertat expressiva.
Si recordem la inauguració del Reina Sofía, amb una triple mostra dedicada a Tàpies, Saura i Chillida, veiem com el mite de l’Informalisme va planar sobre la Transició, amb la idea que d’aquesta dècada van aflorar els grans noms dels mestres de l’art de la segona meitat del segle XX. Ara tot això ja és caduc.
Ningú no pensaria que són els informalistes els mestres contemporanis. Per aquest motiu el nom de Luis Feito no ha tingut més projecció.
A la referència de la mostra de Lleida del 57 esmento el nom de Josep Beulas. Ai! Enguany és el centenari del seu naixement.
Era gironí, però es va establir a Osca el 1944 i allí va morir el 2017. Va impulsar una Fundació i el 2006 la ciutat va bastir el Centro de Arte y Naturaleza Fundación Beulas, obra de Rafael Moneo.
Aquest hivern, aquest centre va haver de tancar per mancances estructurals, i es va destituir després el seu director, i té un futur incert. Això prova com, de l’excel·lència, els informalistes han passat a ser una càrrega en el temps present en què els mites són ara uns altres.
Feito, Beulas, però, van jugar el seu paper en la seva època. Cal no oblidar-ho, ja que l’Informa.
lisme va ser la revolta contra l’academicisme i la grisor.
