Àngel Jové, ‘Über alles’

Array

Tenir notícies de l’Àngel Jové és quelcom excepcional des que va instal·lar-se a Girona. Les vegades precedents la seva obra girava entorn de la representació de la resposta de l’home, de l’intel·lectual, als fets ineludibles del segle XX, la barbàrie i l’exercici d’un poder que despulla i limita, però que troba en la resistència un bri d’esperança.

Així va ser a la mostra Altra volta mossego un tros de pa, a la Fundació Caixa de Pensions a Lleida, el 2008, on posava en paral·lel Cristòfol i Pavese i el sentit del confinament com un exili interior. Formalment aquest projecte es basava en una sèrie de dibuixos d’un format similar que penjaven ordenadament de les parets com un contínuum en què cada obra s’afegia a la posterior per crear una idea, un esperit comú.

Aquest mateix format el va fer servir poc després a la Fundació Suñol de Barcelona, el 2009, amb Versus Limbus, una nova aproximació a un estadi indefinible, que evocava.. Ara l’Àngel Jové ha exposat al Museu Memorial de l’exili, a la Jonquera, el projecte Über Alles sota el comissariat de Maria-Josep Balsach, i amb una sèrie d’actes paral·lels. L’exposició ja s’ha clos, però en la distància reitera aquesta voluntat seva d’intentar definir conceptes claus del segle passat amb imatges difoses, en aquest cas de paisatges nocturns.

Aquestes perspectives naturals, amb elements que ens fan reconèixer la nit, ens parlen de la dominació, de la preponderància exercida i justificada pels poders, i a la vegada de la soledat, de l’exili, dels camps de concentració. Als dibuixos que s’afileraven a les parets es contrastava amb una instal·lació central d’uns mobles amb filferro espinat, com els dels reixats.

Després de l’Holocaust la humanitat no tenia sortida. Això semblava indicar Giacometti amb els seus homes que caminen o resten exempts com si haguessin perdut els seus atributs.

També ho recollia Sartre i tots els posteriors existencialismes. Era una pena que difícilment es podia justificar amb alguna expectativa d’esperança.

L’Àngel Jové ens evoca aquest conflicte no sanat. La nit dels paisatges representa la foscor que va irrompre davant de la nostra cultura exquisida, el mal davant la bellesa i la utopia.

Impossible representar la lluminositat de les aspiracions humanes, ja que allò va passar i no cessa, està present i té una representació que ell aproxima amb aquests dibuixos, que semblen variacions però que remeten sempre a una mateixa idea, la de l’home que s’autoretrata com “humanitat”, sense grans pretensions, com qui redacta una carta de comiat o un testimoni darrer, individuals, adreçat als seus, però que té carta d’universalitat. Aquests dibuixos parlen de la boira, són una albada o un crepuscle.

En aquell moment regna la foscor i no sabem si després hi haurà una expectativa nova, de reeixir.. Aquest estadi precís és el que sempre ha interessat l’Àngel Jové. Detectar el punt d’una transició on les coses no saps si venen o van, i en aquesta indeterminació rau la dimensió del que pretén narrar.

Ens situa en el conflicte perquè l’espectador faci seva la interpretació, ja que en els grans conflictes personals i humans és just en aquest espai on s’articulen les grans qüestions que ens afecten, no en la claror extrema, ni en la negra nit, sinó en el punt exacte on som a les portes de determinar el que s’albira. Satisfà veure l’Àngel Jové en actiu, ens reconforta i ens apropa encara més a la seva sensibilitat, confinat en el confinament pandèmic, ens fa visible que el problema no és la manca de llibertat que ara ens aclapara, sinó recordar l’innombrable.