CRÍTICADEARTE
Museu de Lleida, sales gòtiques
D esprés del trauma del desmembrament de la col·lecció del Museu de Lleida per causa del litigi amb Sixena i el Bisbat de la Franja, podem ben dir que entrem en una nova fase de normalitat on la ferida no es fa visible i el recorregut per les sales dedicades al Gòtic, recentment estrenat, per a res burxa en la ferida. De manera molt intel·ligent i correcta, el Museu de Lleida explica que la creació del Bisbat de Lleida ja va suposar tensions amb els bisbats veïns d’ençà de la seva fundació, i narra l’evolució estilística del període amb obres i referències constants a l’Art de la Franja, a través d’audiovisuals, plànols i obres de la mateixa Franja, i de Sixena.
La decisió assumeix que no es pot explicar el període gòtic de Ponent sense tenir en compte la Franja, i passa el testimoni al Museu de Barbastre i al Monestir de Sixena, convidant-los a fer el mateix, en lloc de lluir les nostres obres d’art com un trofeu.. Recórrer aquestes noves sales gòtiques no suposa un trencament amb el discurs històric del Museu, i es passa del Romànic al Renaixement sense que el visitant percebi el que malauradament ha crispat la vida del Museu els darrers anys. Em sembla una lliçó museogràfica que ens hauria de reconfortar, ja que excel·leix en fons i forma.
Per fer-ho possible hi ha hagut un esforç col·lectiu per trobar les peces que havien de substituir les obres del litigi. Tothom s’hi ha posat: les institucions del Consorci, especialment la Generalitat i el MNAC, col·leccionistes privats i el Museu del Disseny de Barcelona.
Des que va començar el plet, el Museu ja va preveure que s’havien d’incorporar obres substitutòries de gran qualitat, i a poc a poc es van anar afegint obres al pensament d’un futur nou discurs que ara és plausible: l’escultura de Sant Antoni Abat, atribuïda al Mestre d’Albesa, que la Generalitat va comprar a un antiquari londinenc; les cinc taules gòtiques del retaule major de l’antiga església de Sant Joan, espectacular en la seva dimensió, obra de Pere Garcia de Benavarri, que el conseller Santi Vila ja va dur a Lleida en plena tensió jurídica; el frontal d’altar de Rigatell, o el sorprenent dipòsit del col·leccionista Tatxo Benet del retaule gòtic de Sant Bartomeu de Pere d’Espallargues de l’església de Sant Martí de Capella, a la Franja.. En aquest punt el plantejament ja havia de ser de dissenyar de nou l’espai del gòtic, incorporant-hi aquestes obres i afegint-ne noves provinents del MNAC i del Museu del Disseny. Aquest darrer ha aportat tretze ceràmiques que llueixen en una gran vitrina on s’explica com paraven les taules a l’època, amb un disseny gràfic del conjunt brillant.
El MNAC, per la seva part, i d’una manera molt generosa i solidària, ha aportat peces com el frontal d’altar de Sant Climent (Estet, Ribagorça), el frontal d’altar dels Apòstols (Estet, Ribagorça), Sant Nicolau Bisbe (Bellpuig, Urgell), Calvari (Peralta de la Sal, Llitera), Dormició de la Mare de Déu (Peralta de la Sal, Llitera) i Sant Joan Baptista, Sant Fabià i Sant Sebastià (Monestir Santa Maria de Sixena).. Totes aquestes obres es disposen al recorregut de manera harmònica amb la resta d’obres del Museu. Només a la cartel·la, a la part baixa s’indica la procedència. No hi ha hagut cap voluntat de destacar-les en la seva condició d’alternatives al que hauria hagut de continuar exposat al Museu. És una decisió que vol dir: comencem una nova època. El Museu de Lleida te l’obligació d’explicar l’Art del territori, en la dimensió que la història –sempre canviant– va acollir-lo.
