David Bestué, ‘Pastoral’

Array

L

’escultura vol ser sempre perdurable. Els artistes ho manifesten quan trien allò que diem “matèria definitiva”, que sempre és pedra o fosa en bronze.

Allò que resta de les civilitzacions és l’escultura i l’arquitectura. La talla de la pedra garanteix el pas del temps, tot i la fragmentació amb què ens arriben els testimonis dels temps.

Aquesta condició del material limita, però, l’expressivitat de la creació. Ja ho va advertir Viola al seu cèlebre text sobre Escultura a la revista ART de la Lleida avantguardista, quan deia que l’escultura surrealista és una limitació, atès que l’acte atzarós de la creació es veu condicionat per la talla continuada.

El material és una rèmora, vindria a dir.. A la mostra Pastoral,

que l’artista David Bestué ha presentat a La Panera, aporta una solució a aquest fonament escultòric amb un canvi radical de punt de mira, que ve a afirmar que la perdurabilitat dels materials no és ben bé així. Per demostrar-ho proposa un mètode que ens dona una nova visió de l’escultura.

Esmicola i tritura “matèria definitiva”, com la pedra, i la torna pols que, aglutinada, torna a adoptar una nova forma que res té a veure amb el seu origen, ans al contrari, provoca una nova lectura de les mateixes formes. Per exemple: tritura una pedra, i amb la pols emmotlla una forma d’una fruita que reconeixem com a fruita, però ens adonem que no és realment el mateix, ja que hi ha una alteració del material.

Això, Bestué ho fa provocant una deconstrucció, una disrupció entre les formes i els materials. Pren, en un altre exemple, arbres i una barca, i després d’esmicolar-la fa amb els residus una sèrie de formes minimalistes idèntiques que disposa al mig de la sala, talment com farien els minimalistes.

Reconeixem formes abstractes, però veiem com els materials són diversos, remeten als orígens, i posen en qüestió la idea de l’escultura perdurable.. L’exposició de La Panera era plena d’aquests exemples que l’espectador no sempre identifica, però que intueix que hi ha hagut un canvi, un reciclatge de materials, boles de gel dins d’un congelador, una teulada que semblaria d’uralita però que està feta amb pols, o una corda en una paret. Al costat d’aquestes escultures reciclades, Bestué afegeix elements provinents de museus lleidatans, com ornaments gòtics de pedra, i una peça de Cristòfol de quan va ser obligat a anar al Marroc i en aquell càstig elaborava unes peces que semblen constel·lacions, amb fragments del que trobava, en aquest cas petxines de les platges.

En la història de l’art del segle XX hem vist com als anys 70, gràcies a l’estructuralisme i als paral·lelismes entre pintura i llengua, hi va haver un moviment que vàrem anomenar Pintura-Pintura. En el canvi de segle Joan Fontcuberta ens va fer veure com la fotografia no es basa exclusivament en la fidelitat a la realitat.

Ara, David Bestué pensa l’escultura. Escultura, un camí que pensa l’escultura des de l’escultura mateixa, per desmuntar molts dels seus atributs, sense perdre de vista la disciplina.

En aquest nou registre, l’escultura esdevé més poètica. En el seu cas parla de referències del territori, de la Franja de la seva infantesa, de material i formes evocatives.

Tendeix a la subjectivitat des d’un conceptualisme enriquidor.. Els surrealistes van sortir-se de la limitació escultòrica entenent per llibertat màxima expressiva la descontextualització dels objectes per atorgar un funcionament simbòlic. Bestué fa un pas més i cerca aquest grau de simbolisme en una alteració del mateix suport dels volums: els materials.